diumenge, 24 de febrer del 2013

Relat breu, l'espai i el temps


Lineal:

-Mare, vull estudiar periodisme! Ho tinc decidit i no vull que em facis canviar de pensament!
-Però, què dius filla? Tu saps el que suposa aquesta feina? No pares mai quieta! Ara aquí, ara allà! No estàs mai fixa a cap lloc! No pots estar mai tranquil·la! I, a més a més, per arribar lluny, per arribar a ser alguna persona important dins d’aquest camp, has de lluitar molt! N’hi ha molts de periodistes i, en canvi, n’hi ha molt pocs de bons! A més, no cal que et digui que no n’hi ha gaire de feina! A més, tots acostumen a lluitar per arribar més i més lluny... tal i com tu vols. Però, n’hi ha molt pocs que ho aconsegueixen...
-M’estàs intentant dir què no puc? Què em rendeixi? Què no serveixo?

Dos anys després d’aquestes paraules, més equivocades que encertades però, alhora, sinceres, retronen en el cap de la jove periodista. La Montserrat des de ben petita, sempre havia tingut clars els seus objectius i, també, la seva futura professió. Ara que ja ho ha aconseguit, té dubtes. Dos anys després d’haver acabat la carrera, l’única feina que havia trobat era un trist i mer reportatge per la revista Curiositats de la història.
És abril i fa una temperatura agradable. La Montserrat ha arribat a Tarragona i s’ha meravellat amb el Balcó del Mediterrani. Li agrada, però, tot i això, no sap ni com ni perquè havia arribat fins aquí. De vegades, es para a pensar seriosament si ha escollit el camí correcte, si realment no s’ha errat de rumb.
Amb només dos dies (pagats per l’agència), ha d’escriure un article sobre la Casa Castellarnau. Una casa que en veure-la, no li havia cridat massa l’atenció. Una mansió que, de fet, no sabia ni que existia. L’encarregat li ha facilitat les claus i, primer que tot, decideix irrompre el pati que tant havia estudiat antany en fotografies.
Poc després, la Montserrat es troba plantada com un estaquirot al mig del pati, just davant de les escales que condueixen a la planta superior. Amb una càmera penjada al coll i un cartipàs i un bolígraf a les mans, s’ha quedat palplantada. De sobte, només entrar, van venint a la seva ment totes aquelles llegendes sobre la casa que havia llegit la nit anterior per internet. Va rumiant com diantre pot fer una notícia atractiva, incitant i, alhora, amb matisos històrics, ja que s’hauria d’habituar en el moment esplendorós de la casa, és a dir, fa uns segles enrere.
Quan es deixondeix, camina cap a les escales i s’asseu al primer replà. Mira detingudament totes les parts d’aquell misteriós pati. El verd de les plantes i el bru de les portes ressalten per sobre del cru de la façana. Les parets estan construïdes amb unes pedres tallades al mil·límetre, tot i això, totes de formes diferents i envellides distintament. Les baranes, senzilles i de ferro, potser van ser palpades pels misteriosos habitants d’aquesta casa.
-Es comença a fer fosc... potser hauria de marxar.
Quan la Montserrat aferma les mans sobre les fines escales, una mà gran i suau es clava sobre la seva espatlla. Es sobresalta, es deté i no gosa girar-se.
-Benvinguda Montserrat.

In media res:

La Montserrat, no sap com ni perquè, es troba plantada com un estaquirot al mig del pati d’aquesta casa, just davant de les escales que condueixen a la planta superior. Amb una càmera penjada al coll i un cartipàs i un bolígraf a les mans, s’ha quedat palplantada. De sobte, només entrar, van venint a la seva ment totes aquelles llegendes sobre la casa que havia llegit la nit anterior per internet. Va rumiant com diantre pot fer una notícia atractiva, incitant i, alhora, amb matisos històrics, ja que s’hauria d’habituar en el moment esplendorós de la casa, és a dir, fa uns segles enrere.
No se sent còmoda. De fet, està força intranquil·la. Poc a poc, van venint a la seva ment totes aquelles paraules de la mare. Les que no havia volgut escoltar, però que ara retronaven en el seu cap...
-Mare, vull estudiar periodisme! Ho tinc decidit i no vull que em facis canviar de pensament!
-Però, què dius filla? Tu saps el que suposa aquesta feina? No pares mai quieta! Ara aquí, ara allà! No estàs mai fixa a cap lloc! No pots estar mai tranquil·la! I, a més a més, per arribar lluny, per arribar a ser alguna persona important dins d’aquest camp, has de lluitar molt! N’hi ha molts de periodistes i, en canvi, n’hi ha molt pocs de bons! A més, no cal que et digui que no n’hi ha gaire de feina! A més, tots acostumen a lluitar per arribar més i més lluny... tal i com tu vols. Però, n’hi ha molt pocs que ho aconsegueixen...
-M’estàs intentant dir què no puc? Què em rendeixi? Què no serveixo?
Feia tot just dos anys que havia acabat la carrera i, l’única feina que havia trobat era un trist i mer reportatge per la revista Curiositats de la història. Amb només dos dies (pagats per l’agència), ha d’escriure un article sobre la Casa Castellarnau. Una casa que en veure-la, no li havia cridat massa l’atenció. Una mansió que, de fet, no sabia ni que existia.
Quan es desperta, camina cap a les escales i s’asseu al primer replà. Mira detingudament totes les parts d’aquell misteriós pati. El verd de les plantes i el bru de les portes ressalten per sobre del cru de la façana. Les parets estan construïdes amb unes pedres tallades al mil·límetre, tot i això, totes de formes diferents i envellides distintament. Les baranes, senzilles i de ferro, potser van ser palpades pels misteriosos habitants d’aquesta casa.
-Es comença a fer fosc... potser hauria de marxar.
Quan la Montserrat aferma les mans sobre les fines escales, una mà gran i suau es clava sobre la seva espatlla. Es sobresalta, es deté i no gosa girar-se.
-Benvinguda Montserrat.

Iniciat pel final:

Quan la Montserrat es deixondeix, camina cap a les escales i s’asseu al primer replà. Mira detingudament totes les parts d’aquell misteriós pati. El verd de les plantes i el bru de les portes ressalten per sobre del cru de la façana. Les parets estan construïdes amb unes pedres tallades al mil·límetre, tot i això, totes de formes diferents i envellides distintament. Les baranes, senzilles i de ferro, potser van ser palpades pels misteriosos habitants d’aquesta casa.
-Es comença a fer fosc... potser hauria de marxar.
Quan la Montserrat aferma les mans sobre les fines escales, una mà gran i suau es clava sobre la seva espatlla. Es sobresalta, es deté i no gosa girar-se.
-Benvinguda Montserrat.

És abril i fa una temperatura agradable. La Montserrat ha arribat a Tarragona i s’ha meravellat amb el Balcó del Mediterrani. Li agrada, però, tot i això, no sap ni com ni perquè havia arribat fins aquí. De vegades, es para a pensar seriosament si ha escollit el camí correcte, si realment no s’ha errat de rumb.
-Mare, vull estudiar periodisme! Ho tinc decidit i no vull que em facis canviar de pensament!
-Però, què dius filla? Tu saps el que suposa aquesta feina? No pares mai quieta! Ara aquí, ara allà! No estàs mai fixa a cap lloc! No pots estar mai tranquil·la! I, a més a més, per arribar lluny, per arribar a ser alguna persona important dins d’aquest camp, has de lluitar molt! N’hi ha molts de periodistes i, en canvi, n’hi ha molt pocs de bons! A més, no cal que et digui que no n’hi ha gaire de feina! A més, tots acostumen a lluitar per arribar més i més lluny... tal i com tu vols. Però, n’hi ha molt pocs que ho aconsegueixen...
-M’estàs intentant dir què no puc? Què em rendeixi? Què no serveixo?
Aquestes paraules, més equivocades que encertades però, alhora, sinceres, retronen en el cap de la jove periodista. Feia tot just dos anys que havia acabat la carrera i, l’única feina que havia trobat era un trist i mer reportatge per la revista Curiositats de la història. Amb només dos dies (pagats per l’agència), ha d’escriure un article sobre la Casa Castellarnau. Una casa que en veure-la, no li havia cridat massa l’atenció. Una casa que, de fet, no sabia ni que existia.
La Montserrat, ara, es troba plantada com un estaquirot al mig del pati d’aquesta casa, just davant de les escales que condueixen a la planta superior. Amb una càmera penjada al coll i un cartipàs i un bolígraf a les mans, s’ha quedat palplantada. De sobte, només entrar, van venint a la seva ment totes aquelles llegendes sobre la casa que havia llegit la nit anterior per internet. Va rumiant com diantre pot fer una notícia atractiva, incitant i, alhora, amb matisos històrics, ja que s’hauria d’habituar en el moment esplendorós de la casa, és a dir, fa uns segles enrere.
Això, potser, és el que li costaria més. De fet, el director li havia explicat el motiu d’aquest contracte exprés. Tots els seus treballadors havien rebutjat la feina per motius diversos, tots coincidents amb fets paranormals. Parlen de crits d’una filla malalta i d’un jove atractiu que s’intentava lligar totes les dones que passaven per aquí. Malgrat tot, ella no hi creu amb fantasmes. Bromejant, va dir al director de l’empresa periodística que ja en coneixia prou d’homes «fantasma»!
La Montserrat remembrava alhora que el sol s’abaixava... Sense que ella se n’adonés, l’habitacle de la família Castellarnau anava guanyant vida. Potser la de la casa o potser la de la Montserrat. Qui sap si aquells segons canviarien els seus dies. Entretant, una calor s’arrimava a l’esquena de la Montserrat. Un cos que apareixia del no-res s’internava a la nova vida de la Montse...



diumenge, 17 de febrer del 2013

Gabriel Guasch

Les línies de les ulleres, que són voluminoses, senzilles i rodones, ja ens deixen entreveure la personalitat del poeta. La cabellera, abundant i blanca, posseeix una quantitat admirable i harmònica. Les orelles, grosses i col•locades al mil•límetre, ens criden l’atenció només mirar-lo. La cara, ans al contrari, no ens crida massa l’atenció. Tot i la considerable edat del poeta, no presenta cap arruga que alteri l’ordre. Així doncs, només les faccions que ens criden més l’atenció a primera vista, ja ens figuren la silueta poeta. Un home senzill i modest, però, distintiu entre la majoria. Quan ens parla en Gabriel Guasch, veiem que ho fa al ritme de la paraula. La seva dicció, d’altra banda, és carregada. Mou les mans amb energia, acompanyant la paraula més ràpidament o menys, depenent també de la intensitat de la paraula. Els ulls es mouen al ritme dels versos que recita, tancant-los segurament quan confia les paraules amb el cor. Sembla que parli amb la mateixa intensitat que escriu els seus versos. Va tancant i obrint els ulls al ritme d’aquell que no deixa volar una paraula sense haver-la premeditat, sense haver-la barrinat. El somriure que regala, tanmateix, reflecteix confiança i complaença. «La realitat convertida en poesia». Així és com particularitzen importantíssims literats la tasca de Gabriel Guasch. Els seus versos configuren una obra distintiva per la reflexió existencial, la superba expressivitat. La seva obra fa la funció d’una càmera que reflecteix tot allò que veu, però a més a més, afegint-hi la subjectivitat. En el meu parer, tot i que és molt costós conjuminar tots aquests aspectes i temes presents en l’obra de Guasch, ho fa a la perfecció. Tot i això, confecciona una poesia amb un perfecte equilibri formal, com si del vestit més ben bordat es tractés. Dissortadament, no podem afirmar categòricament que la obra de Gabriel Guasch sigui suficientment coneguda al món de les lletres. Malgrat el bon gust de boca que ens deixa llegir els seus versos, fins al moment, no ha obtingut la reconeixença que de ben segur es merita. Els motius, òbviament, no estan lligats amb la seva captivant poesia.


   


Gabriel Guasch, fill de pagesos, nasqué a Valls l’any 1930. Tot i que la seva afició per les lletres començà ben aviat, per circumstàncies probablement econòmiques i socials de l’època no pogué estudiar lletres. És per això que estudià peritatge mercantil però, això sí, combinant-ho amb l’afició d’escriure. Sembla ser que als catorze anys ja escrivia poesia i, des d’aquell dia que començà, ja no ha parat. L’autor afirma que escriu pràcticament cada dia i, per tant, és inimaginable la quantia de poemes que té emmagatzemats en les seves prestatgeries. És una dolença per a les lletres catalanes que aquests versos romanguin a les prestatgeries sense sortir a la llum. De fet, quan l’autor parla de la seva carrera afirma el següent: «Tinc anys, però no tinc currículum». El que sí que sabem, és que té la matèria excel•lent per aconseguir-ho. El 1966, però, un premi va propiciar un canvi de rumb. Guasch va guanyar el premi de poesia d’Alforja amb el recull titulat Aplec. Tot i això, el llibre no va ser publicat i, per tant, encara avui resta inèdit. Anys després, Gabriel Guasch va emprendre un camí que marcà fortament la seva carrera. Va iniciar un treball relacionat amb el camp de la poesia visual que el 1973 dóna una exposició titulada «Poesia visual catalana». Aquesta fou la primera pedra del camí. A partir d’aquell moment, n’organitzà moltes més: «Nova poesia experimental catalana» el 1974, «Poesia visual ibèrica» l’any 1976 i «Poesia visual catalana l’any 1976 entre d’altres. Tot i que no fou fins el novembre de l’any 1995 quan els lectors pogueren tindre a les mans un llibre de Guasch. El llibre consistí en un aplec de poemes tots creats en aquella època. A partir d’aquí, l’engranatge no deixà de rodar. El present, en aquest sentit, és òptim. Més o menys habitualment tenim la fortuna d’assaborir aquests versos que un darrere l’altre constitueixen un món desconegut, un món que val la pena descobrir. La coneixença de l’obra de Gabriel Guasch, doncs, va augmentant per moments. Una poesia basada amb la reflexió de tot el que ens envolta amb el to individual i característic del poeta. Uns poemes que es van publicant amb conta-gotes, però que són esperats amb delit pels aficionats a la bona literatura.