Gabriel Guasch

Les línies de les ulleres, que són voluminoses, senzilles i rodones, ja ens deixen entreveure la personalitat del poeta. La cabellera, abundant i blanca, posseeix una quantitat admirable i harmònica. Les orelles, grosses i col•locades al mil•límetre, ens criden l’atenció només mirar-lo. La cara, ans al contrari, no ens crida massa l’atenció. Tot i la considerable edat del poeta, no presenta cap arruga que alteri l’ordre. Així doncs, només les faccions que ens criden més l’atenció a primera vista, ja ens figuren la silueta poeta. Un home senzill i modest, però, distintiu entre la majoria. Quan ens parla en Gabriel Guasch, veiem que ho fa al ritme de la paraula. La seva dicció, d’altra banda, és carregada. Mou les mans amb energia, acompanyant la paraula més ràpidament o menys, depenent també de la intensitat de la paraula. Els ulls es mouen al ritme dels versos que recita, tancant-los segurament quan confia les paraules amb el cor. Sembla que parli amb la mateixa intensitat que escriu els seus versos. Va tancant i obrint els ulls al ritme d’aquell que no deixa volar una paraula sense haver-la premeditat, sense haver-la barrinat. El somriure que regala, tanmateix, reflecteix confiança i complaença. «La realitat convertida en poesia». Així és com particularitzen importantíssims literats la tasca de Gabriel Guasch. Els seus versos configuren una obra distintiva per la reflexió existencial, la superba expressivitat. La seva obra fa la funció d’una càmera que reflecteix tot allò que veu, però a més a més, afegint-hi la subjectivitat. En el meu parer, tot i que és molt costós conjuminar tots aquests aspectes i temes presents en l’obra de Guasch, ho fa a la perfecció. Tot i això, confecciona una poesia amb un perfecte equilibri formal, com si del vestit més ben bordat es tractés. Dissortadament, no podem afirmar categòricament que la obra de Gabriel Guasch sigui suficientment coneguda al món de les lletres. Malgrat el bon gust de boca que ens deixa llegir els seus versos, fins al moment, no ha obtingut la reconeixença que de ben segur es merita. Els motius, òbviament, no estan lligats amb la seva captivant poesia.

   

Gabriel Guasch, fill de pagesos, nasqué a Valls l’any 1930. Tot i que la seva afició per les lletres començà ben aviat, per circumstàncies probablement econòmiques i socials de l’època no pogué estudiar lletres. És per això que estudià peritatge mercantil però, això sí, combinant-ho amb l’afició d’escriure. Sembla ser que als catorze anys ja escrivia poesia i, des d’aquell dia que començà, ja no ha parat. L’autor afirma que escriu pràcticament cada dia i, per tant, és inimaginable la quantia de poemes que té emmagatzemats en les seves prestatgeries. És una dolença per a les lletres catalanes que aquests versos romanguin a les prestatgeries sense sortir a la llum. De fet, quan l’autor parla de la seva carrera afirma el següent: «Tinc anys, però no tinc currículum». El que sí que sabem, és que té la matèria excel•lent per aconseguir-ho. El 1966, però, un premi va propiciar un canvi de rumb. Guasch va guanyar el premi de poesia d’Alforja amb el recull titulat Aplec. Tot i això, el llibre no va ser publicat i, per tant, encara avui resta inèdit. Anys després, Gabriel Guasch va emprendre un camí que marcà fortament la seva carrera. Va iniciar un treball relacionat amb el camp de la poesia visual que el 1973 dóna una exposició titulada «Poesia visual catalana». Aquesta fou la primera pedra del camí. A partir d’aquell moment, n’organitzà moltes més: «Nova poesia experimental catalana» el 1974, «Poesia visual ibèrica» l’any 1976 i «Poesia visual catalana l’any 1976 entre d’altres. Tot i que no fou fins el novembre de l’any 1995 quan els lectors pogueren tindre a les mans un llibre de Guasch. El llibre consistí en un aplec de poemes tots creats en aquella època. A partir d’aquí, l’engranatge no deixà de rodar. El present, en aquest sentit, és òptim. Més o menys habitualment tenim la fortuna d’assaborir aquests versos que un darrere l’altre constitueixen un món desconegut, un món que val la pena descobrir. La coneixença de l’obra de Gabriel Guasch, doncs, va augmentant per moments. Una poesia basada amb la reflexió de tot el que ens envolta amb el to individual i característic del poeta. Uns poemes que es van publicant amb conta-gotes, però que són esperats amb delit pels aficionats a la bona literatura.