Relat breu, l'espai i el temps

Lineal:

-Mare, vull estudiar periodisme! Ho tinc decidit i no vull que em facis canviar de pensament!

-Però, què dius filla? Tu saps el que suposa aquesta feina? No pares mai quieta! Ara aquí, ara allà! No estàs mai fixa a cap lloc! No pots estar mai tranquil·la! I, a més a més, per arribar lluny, per arribar a ser alguna persona important dins d’aquest camp, has de lluitar molt! N’hi ha molts de periodistes i, en canvi, n’hi ha molt pocs de bons! A més, no cal que et digui que no n’hi ha gaire de feina! A més, tots acostumen a lluitar per arribar més i més lluny... tal i com tu vols. Però, n’hi ha molt pocs que ho aconsegueixen...

-M’estàs intentant dir què no puc? Què em rendeixi? Què no serveixo?

Dos anys després d’aquestes paraules, més equivocades que encertades però, alhora, sinceres, retronen en el cap de la jove periodista. La Montserrat des de ben petita, sempre havia tingut clars els seus objectius i, també, la seva futura professió. Ara que ja ho ha aconseguit, té dubtes. Dos anys després d’haver acabat la carrera, l’única feina que havia trobat era un trist i mer reportatge per la revista Curiositats de la història.

És abril i fa una temperatura agradable. La Montserrat ha arribat a Tarragona i s’ha meravellat amb el Balcó del Mediterrani. Li agrada, però, tot i això, no sap ni com ni perquè havia arribat fins aquí. De vegades, es para a pensar seriosament si ha escollit el camí correcte, si realment no s’ha errat de rumb.

Amb només dos dies (pagats per l’agència), ha d’escriure un article sobre la Casa Castellarnau. Una casa que en veure-la, no li havia cridat massa l’atenció. Una mansió que, de fet, no sabia ni que existia. L’encarregat li ha facilitat les claus i, primer que tot, decideix irrompre el pati que tant havia estudiat antany en fotografies.

Poc després, la Montserrat es troba plantada com un estaquirot al mig del pati, just davant de les escales que condueixen a la planta superior. Amb una càmera penjada al coll i un cartipàs i un bolígraf a les mans, s’ha quedat palplantada. De sobte, només entrar, van venint a la seva ment totes aquelles llegendes sobre la casa que havia llegit la nit anterior per internet. Va rumiant com diantre pot fer una notícia atractiva, incitant i, alhora, amb matisos històrics, ja que s’hauria d’habituar en el moment esplendorós de la casa, és a dir, fa uns segles enrere.

Quan es deixondeix, camina cap a les escales i s’asseu al primer replà. Mira detingudament totes les parts d’aquell misteriós pati. El verd de les plantes i el bru de les portes ressalten per sobre del cru de la façana. Les parets estan construïdes amb unes pedres tallades al mil·límetre, tot i això, totes de formes diferents i envellides distintament. Les baranes, senzilles i de ferro, potser van ser palpades pels misteriosos habitants d’aquesta casa.

-Es comença a fer fosc... potser hauria de marxar.

Quan la Montserrat aferma les mans sobre les fines escales, una mà gran i suau es clava sobre la seva espatlla. Es sobresalta, es deté i no gosa girar-se.

-Benvinguda Montserrat.

In media res:

La Montserrat, no sap com ni perquè, es troba plantada com un estaquirot al mig del pati d’aquesta casa, just davant de les escales que condueixen a la planta superior. Amb una càmera penjada al coll i un cartipàs i un bolígraf a les mans, s’ha quedat palplantada. De sobte, només entrar, van venint a la seva ment totes aquelles llegendes sobre la casa que havia llegit la nit anterior per internet. Va rumiant com diantre pot fer una notícia atractiva, incitant i, alhora, amb matisos històrics, ja que s’hauria d’habituar en el moment esplendorós de la casa, és a dir, fa uns segles enrere.

No se sent còmoda. De fet, està força intranquil·la. Poc a poc, van venint a la seva ment totes aquelles paraules de la mare. Les que no havia volgut escoltar, però que ara retronaven en el seu cap...

-Mare, vull estudiar periodisme! Ho tinc decidit i no vull que em facis canviar de pensament!

-Però, què dius filla? Tu saps el que suposa aquesta feina? No pares mai quieta! Ara aquí, ara allà! No estàs mai fixa a cap lloc! No pots estar mai tranquil·la! I, a més a més, per arribar lluny, per arribar a ser alguna persona important dins d’aquest camp, has de lluitar molt! N’hi ha molts de periodistes i, en canvi, n’hi ha molt pocs de bons! A més, no cal que et digui que no n’hi ha gaire de feina! A més, tots acostumen a lluitar per arribar més i més lluny... tal i com tu vols. Però, n’hi ha molt pocs que ho aconsegueixen...

-M’estàs intentant dir què no puc? Què em rendeixi? Què no serveixo?

Feia tot just dos anys que havia acabat la carrera i, l’única feina que havia trobat era un trist i mer reportatge per la revista Curiositats de la història. Amb només dos dies (pagats per l’agència), ha d’escriure un article sobre la Casa Castellarnau. Una casa que en veure-la, no li havia cridat massa l’atenció. Una mansió que, de fet, no sabia ni que existia.

Quan es desperta, camina cap a les escales i s’asseu al primer replà. Mira detingudament totes les parts d’aquell misteriós pati. El verd de les plantes i el bru de les portes ressalten per sobre del cru de la façana. Les parets estan construïdes amb unes pedres tallades al mil·límetre, tot i això, totes de formes diferents i envellides distintament. Les baranes, senzilles i de ferro, potser van ser palpades pels misteriosos habitants d’aquesta casa.

-Es comença a fer fosc... potser hauria de marxar.

Quan la Montserrat aferma les mans sobre les fines escales, una mà gran i suau es clava sobre la seva espatlla. Es sobresalta, es deté i no gosa girar-se.

-Benvinguda Montserrat.

Iniciat pel final:

Quan la Montserrat es deixondeix, camina cap a les escales i s’asseu al primer replà. Mira detingudament totes les parts d’aquell misteriós pati. El verd de les plantes i el bru de les portes ressalten per sobre del cru de la façana. Les parets estan construïdes amb unes pedres tallades al mil·límetre, tot i això, totes de formes diferents i envellides distintament. Les baranes, senzilles i de ferro, potser van ser palpades pels misteriosos habitants d’aquesta casa.

-Es comença a fer fosc... potser hauria de marxar.

Quan la Montserrat aferma les mans sobre les fines escales, una mà gran i suau es clava sobre la seva espatlla. Es sobresalta, es deté i no gosa girar-se.

-Benvinguda Montserrat.

És abril i fa una temperatura agradable. La Montserrat ha arribat a Tarragona i s’ha meravellat amb el Balcó del Mediterrani. Li agrada, però, tot i això, no sap ni com ni perquè havia arribat fins aquí. De vegades, es para a pensar seriosament si ha escollit el camí correcte, si realment no s’ha errat de rumb.

-Mare, vull estudiar periodisme! Ho tinc decidit i no vull que em facis canviar de pensament!

-Però, què dius filla? Tu saps el que suposa aquesta feina? No pares mai quieta! Ara aquí, ara allà! No estàs mai fixa a cap lloc! No pots estar mai tranquil·la! I, a més a més, per arribar lluny, per arribar a ser alguna persona important dins d’aquest camp, has de lluitar molt! N’hi ha molts de periodistes i, en canvi, n’hi ha molt pocs de bons! A més, no cal que et digui que no n’hi ha gaire de feina! A més, tots acostumen a lluitar per arribar més i més lluny... tal i com tu vols. Però, n’hi ha molt pocs que ho aconsegueixen...

-M’estàs intentant dir què no puc? Què em rendeixi? Què no serveixo?

Aquestes paraules, més equivocades que encertades però, alhora, sinceres, retronen en el cap de la jove periodista. Feia tot just dos anys que havia acabat la carrera i, l’única feina que havia trobat era un trist i mer reportatge per la revista Curiositats de la història. Amb només dos dies (pagats per l’agència), ha d’escriure un article sobre la Casa Castellarnau. Una casa que en veure-la, no li havia cridat massa l’atenció. Una casa que, de fet, no sabia ni que existia.

La Montserrat, ara, es troba plantada com un estaquirot al mig del pati d’aquesta casa, just davant de les escales que condueixen a la planta superior. Amb una càmera penjada al coll i un cartipàs i un bolígraf a les mans, s’ha quedat palplantada. De sobte, només entrar, van venint a la seva ment totes aquelles llegendes sobre la casa que havia llegit la nit anterior per internet. Va rumiant com diantre pot fer una notícia atractiva, incitant i, alhora, amb matisos històrics, ja que s’hauria d’habituar en el moment esplendorós de la casa, és a dir, fa uns segles enrere.

Això, potser, és el que li costaria més. De fet, el director li havia explicat el motiu d’aquest contracte exprés. Tots els seus treballadors havien rebutjat la feina per motius diversos, tots coincidents amb fets paranormals. Parlen de crits d’una filla malalta i d’un jove atractiu que s’intentava lligar totes les dones que passaven per aquí. Malgrat tot, ella no hi creu amb fantasmes. Bromejant, va dir al director de l’empresa periodística que ja en coneixia prou d’homes «fantasma»!

La Montserrat remembrava alhora que el sol s’abaixava... Sense que ella se n’adonés, l’habitacle de la família Castellarnau anava guanyant vida. Potser la de la casa o potser la de la Montserrat. Qui sap si aquells segons canviarien els seus dies. Entretant, una calor s’arrimava a l’esquena de la Montserrat. Un cos que apareixia del no-res s’internava a la nova vida de la Montse...