dissabte, 23 de març del 2013

Sense por





Els cabells li acaricien suaument el rostre
mentre la brisa del vent li duu un regal.
Un aire de melangia passatgera
la retorna en aquell instant.
És aquell trist i malaurat passat
que sense trucar a la porta ha tornat a entrar.

Lleugerament endinsa els peus dins la sorra
i avança com aquell s’ha llençat
a actuar, a viure i a prosperar.
El cel blau i una mar calmada
anuncien l’esdevenidor incert,
aquell que ho durà tot o més a aviat res.

Avança sense por temorosa,
que el cor no deixa de ser carn,
i si tots dos t’ho demanen,
serà perquè el destí així ho ha manat. 

dimecres, 13 de març del 2013

Microrelat: "Box 3"




Estava asseguda sobre aquells «còmodes» seients. El color de la llum de la sala era tènue i l’olor repulsiva. Els sorolls anaven sonant alternativament com si d’un concert d’orquestra és tractés. Corredisses amunt i corredisses avall. La infermera em preguntà si em trobava bé i, al cap de dos minuts, entrà la meva mare. Em digué que tenia la cara groga i em pregunta si em venia de gust alguna cosa. Li digué que no, però, la veritat era que sí. Davant meu, hi havia una dona queixant-se de tot. Ens deia que tenia vòmits, nàusees... Estranyíssim. Desitjava fotre-la fora. Jo tenia càncer i acceptava la quimioteràpia que m’entrava per les venes amb un somriure d’orella a orella.  Els altres figurants de la sala feien unes cares que parlaven per elles soles. De ben segur que a la que es queixava li queda una «profitosa» vida. M’agradaria saber però, si els altres dos malalts han tingut l’oportunitat d’aprofitar la valuosa vida que l’altra insultava. 

dimecres, 6 de març del 2013

Microrelat: "Coses que passen"

Vet aquí pel temps d'aquell rei que es va operar quatre cops el maluc amb els dinerets del pobre poble. El rei, però, tornà a caure malalt. Quan anà a cal metge per operar-se un altre cop, aquest, ja havia mort de fam.

dissabte, 2 de març del 2013

Relat breu, els punts de vista

·         Narrador omniscient i focalització zero

-Mare, vull estudiar periodisme! Ho tinc decidit i no vull que em facis canviar de pensament!
-Però, què dius filla? Tu saps el que suposa aquesta feina? No pares mai quieta! Ara aquí, ara allà! No estàs mai fixa a cap lloc! No pots estar mai tranquil•la! I, a més a més, per arribar lluny, per arribar a ser alguna persona important dins d’aquest camp, has de lluitar molt! N’hi ha molts de periodistes i, en canvi, n’hi ha molt pocs de bons! A més, no cal que et digui que no n’hi ha gaire de feina! A més, tots acostumen a lluitar per arribar més i més lluny... tal i com tu vols. Però, n’hi ha molt pocs que ho aconsegueixen...
-M’estàs intentant dir què no puc? Què em rendeixi? Què no serveixo?

Dos anys després d’aquestes paraules, més equivocades que encertades però, alhora, sinceres, retronen en el cap de la jove periodista. La Montserrat des de ben petita, sempre havia tingut clars els seus objectius i, també, la seva futura professió. Ara que ja ho ha aconseguit, té dubtes. Dos anys després d’haver acabat la carrera, l’única feina que havia trobat era un trist i mer reportatge per la revista Curiositats de la història.
És abril i fa una temperatura agradable. La Montserrat ha arribat a Tarragona i s’ha meravellat amb el Balcó del Mediterrani. Li agrada, però, tot i això, no sap ni com ni perquè havia arribat fins aquí. De vegades, es para a pensar seriosament si ha escollit el camí correcte, si realment no s’ha errat de rumb.
Amb només dos dies (pagats per l’agència), ha d’escriure un article sobre la Casa Castellarnau. Una casa que en veure-la, no li havia cridat massa l’atenció. Una mansió que, de fet, no sabia ni que existia. L’encarregat li ha facilitat les claus i, primer que tot, decideix irrompre el pati que tant havia estudiat antany en fotografies.
Poc després, la Montserrat es troba plantada com un estaquirot al mig del pati, just davant de les escales que condueixen a la planta superior. Amb una càmera penjada al coll i un cartipàs i un bolígraf a les mans, s’ha quedat palplantada. De sobte, només entrar, van venint a la seva ment totes aquelles llegendes sobre la casa que havia llegit la nit anterior per internet. Va rumiant com diantre pot fer una notícia atractiva, incitant i, alhora, amb matisos històrics, ja que s’hauria d’habituar en el moment esplendorós de la casa, és a dir, fa uns segles enrere.
Quan es deixondeix, camina cap a les escales i s’asseu al primer replà. Mira detingudament totes les parts d’aquell misteriós pati. El verd de les plantes i el bru de les portes ressalten per sobre del cru de la façana. Les parets estan construïdes amb unes pedres tallades al mil•límetre, tot i això, totes de formes diferents i envellides distintament. Les baranes, senzilles i de ferro, potser van ser palpades pels misteriosos habitants d’aquesta casa.
-Es comença a fer fosc... potser hauria de marxar.
Quan la Montserrat aferma les mans sobre les fines escales, una mà gran i suau es clava sobre la seva espatlla. Es sobresalta, es deté i no gosa girar-se.
-Benvinguda Montserrat.

·         Narrador personatge principal i focalització interna


Llavors, era jove i força innocent. Tot i això, em pensava que tenia molt clar el meu demà.
-Mare, vull estudiar periodisme! Ho tinc decidit i no vull que em facis canviar de pensament!
La meva mare, però, prudent, m’advertia de tots els perills i de tot el que suposava el camí que estava triant voluntàriament.
-Però, què dius filla? Tu saps el que suposa aquesta feina? No pares mai quieta! Ara aquí, ara allà! No estàs mai fixa a cap lloc! No pots estar mai tranquil•la! I, a més a més, per arribar lluny, per arribar a ser alguna persona important dins d’aquest camp, has de lluitar molt! N’hi ha molts de periodistes i, en canvi, n’hi ha molt pocs de bons! A més, no cal que et digui que no n’hi ha gaire de feina! A més, tots acostumen a lluitar per arribar més i més lluny... tal i com tu vols. Però, n’hi ha molt pocs que ho aconsegueixen...
-M’estàs intentant dir què no puc? Què em rendeixi? Què no serveixo?

Dos anys després d’aquestes paraules, més equivocades que encertades però, alhora, sinceres, encara recordava aquell moment. Des de ben petita sempre havia tingut molt clars els meus objectius i, també, el que volia ésser. Allò amb que em volia convertir. Quan ja ho tocava amb els dits, quan ja ho he aconseguit, m’ho replantejava tot. Pensava i no parava de pensar. Realment... vaig fer bé? Dos anys després d’haver acabat la carrera, l’única feina que havia trobat era un trist i mer reportatge per la revista Curiositats de la història.
Era abril i feia una temperatura agradable. La veritat és que em vaig sorprendre força en topar amb el Balcó del Mediterrani. Una simple barana de ferro separava dos grans mons; la Tàrraco i el Mediterrani. Les palmeres de la rambla s’acabaven per donar pas al gran escenari on tingueren lloc tantes batalles entre civilitzacions en edats passades... Era força maco, sí. Però bé, tornant al tema. Què hi feia allí? Em solia preguntar assenyadament si realment havia escollit el què volia, el camí correcte... si realment no m’havia errat de rumb. He d’escriure un article sobre la Casa Castellarnau amb només dos dies pagats per l’agència! Era força indignant. A més, qui coneixia aquesta casa! Jo no en tenia ni idea de la seva existència! Era absurd!
Un cop em vaig trobar davant d’aquella casa, en veure-la, encara em vaig afligir més. N’hi ha molts d’edificis bonics per Barcelona. Per veure aquella façana no em feia falta anar a Tarragona! Això és de bojos! Amb desgana, però, em sentia obligada a entrar. Vaig treure les claus que m’havia facilitat l’encarregat de la motxilla i, amb molta delicadesa, les introduí al pany. La porta, xisclant, s’obrí de bat a bat i, amb cautela, em dirigí directament al pati (l’única part de la casa que havia estudiat prèviament en fotografies!).
Quan, finalment, vaig entrar en aquell pati em vaig quedar atònita. Plantada com un estaquirot, amb una càmera penjada al coll i un cartipàs i un bolígraf a les mans, em van començar a vindre a la ment totes aquelles llegendes sobre la casa que havia llegit la nit anterior per internet. Anava rumiant com diantre podia fer una notícia atractiva, incitant i, alhora, amb matisos històrics, ja que l’havia d’habituar en el moment esplendorós de la casa, és a dir, fa uns segles enrere.
Quan em vaig deixondir, vaig caminar cap a les escales i em vaig asseure al primer replà. Vaig començar a mirar detingudament totes les parts d’aquell misteriós pati. Recordo que el verd de les plantes i el bru de les portes ressaltaven per sobre del cru de la façana. Una combinació, des del meu parer, harmònica. Les parets estaven construïdes amb unes pedres tallades al mil·límetre, tot i això, totes de formes diferents i envellides distintament. Anava imaginant com les baranes, senzilles i de ferro, molt segurament eren palpades pels misteriosos habitants d’aquella casa. Quan me’n vaig adonar, quasi ja era fosc i vaig decidir marxar.
Quan vaig afermar les mans sobre aquelles fines escales, vaig notar una sensació molt estranya. Vaig notar com una mà de dimensió considerable es clavava sobre la meva espatlla. Se’m tallà la respiració. Em vaig sobresaltar, tot i això, no vaig gosar moure’m ni girar-me. Llavors, unes paraules lleugeres vingueren del meu darrere:
-Benvinguda Montserrat.

·         Narrador objectiu i focalització externa


La filla sortí de l’habitació i anà en busca de la seva mare amb pas ferm. La trobà a la cuina, fent el sopar.
-Mare, vull estudiar periodisme! Ho tinc decidit i no vull que em facis canviar de pensament!
-Però, què dius filla? Tu saps el que suposa aquesta feina? No pares mai quieta! Ara aquí, ara allà! No estàs mai fixa a cap lloc! No pots estar mai tranquil•la! I, a més a més, per arribar lluny, per arribar a ser alguna persona important dins d’aquest camp, has de lluitar molt! N’hi ha molts de periodistes i, en canvi, n’hi ha molt pocs de bons! A més, no cal que et digui que no n’hi ha gaire de feina! A més, tots acostumen a lluitar per arribar més i més lluny... tal i com tu vols. Però, n’hi ha molt pocs que ho aconsegueixen...
-M’estàs intentant dir què no puc? Què em rendeixi? Què no serveixo?

Després de dos anys buscant feina, la Montserrat, per fi, ha trobat una feina. No és massa cosa, de fet, només és un trist i mer reportatge per a la revista Curiositats de la història.
Quan la Montserrat arriba a Tarragona és un fantàstic dia d’abril i fa una temperatura molt agradable. El primer lloc on va és el Balcó del Mediterrani. Amb un posat que crida l’atenció a tothom qui passa per allí, la protagonista observa el mar, la rambla i el port.
L’agència de periodisme ja ha advertit a la Montserrat que només li pensa pagar dos dies d’allotjament. Amb quaranta-vuit hores, doncs, ha d’escriure un article sobre la Casa Castellarnau.
—Amb aquest poc temps és pràcticament impossible escriure un article sobre una casa que no sabia ni que existia! I quina façana més... trista? Em pensava alguna cosa més històrica, més impressionant! —murmurà la protagonista un cop davant de la casa.
Poca estona després, la Montserrat treu de la bossa les claus que li havia facilitat l’encarregat moments abans. Les posa al pany i lentament, obre la porta. Amb report i atenció, la protagonista va travessant les habitacions fins que irromp el pati. Observa amb atenció tots els aspectes de l’espai obert fins que es queda plantada com un estaquirot al mig del pati, just davant de les escales que condueixen a la planta superior. Amb una càmera penjada al coll i un cartipàs i un bolígraf a les mans, la Montserrat està quieta, immòbil. Va mirant tots els racons del pati, rumiant qui sap amb què. Finalment, es queda amb la mirada perduda.
Quan es deixondeix, camina cap a les escales i s’asseu al primer replà. Mira detingudament totes les parts d’aquell misteriós pati. El verd de les plantes i el bru de les portes ressalten per sobre del cru de la façana. Les parets estan construïdes amb unes pedres tallades al mil•límetre, tot i això, totes de formes diferents i envellides distintament. Les baranes, senzilles i de ferro, potser van ser palpades pels misteriosos habitants d’aquesta casa. Quan la Montserrat s’eixoriveix ja s’està fent de nit.
-Es comença a fer fosc... potser hauria de marxar.
Quan la Montserrat aferma les mans sobre les fines escales, una mà gran i suau es clava sobre la seva espatlla. Es sobresalta, es deté. 
-Benvinguda Montserrat.