·
Narrador
omniscient i focalització zero
-Mare, vull estudiar periodisme! Ho tinc decidit i no vull que em facis
canviar de pensament!
-Però, què dius filla? Tu saps el que suposa aquesta feina? No pares mai
quieta! Ara aquí, ara allà! No estàs mai fixa a cap lloc! No pots estar mai
tranquil•la! I, a més a més, per arribar lluny, per arribar a ser alguna
persona important dins d’aquest camp, has de lluitar molt! N’hi ha molts de
periodistes i, en canvi, n’hi ha molt pocs de bons! A més, no cal que et digui
que no n’hi ha gaire de feina! A més, tots acostumen a lluitar per arribar més
i més lluny... tal i com tu vols. Però, n’hi ha molt pocs que ho
aconsegueixen...
-M’estàs intentant dir què no puc? Què em rendeixi? Què no serveixo?
Dos anys després d’aquestes paraules, més equivocades que encertades però,
alhora, sinceres, retronen en el cap de la jove periodista. La Montserrat des
de ben petita, sempre havia tingut clars els seus objectius i, també, la seva
futura professió. Ara que ja ho ha aconseguit, té dubtes. Dos anys després
d’haver acabat la carrera, l’única feina que havia trobat era un trist i mer
reportatge per la revista Curiositats de la història.
És abril i fa una temperatura agradable. La Montserrat ha arribat a Tarragona
i s’ha meravellat amb el Balcó del Mediterrani. Li agrada, però, tot i això, no
sap ni com ni perquè havia arribat fins aquí. De vegades, es para a pensar
seriosament si ha escollit el camí correcte, si realment no s’ha errat de rumb.
Amb només dos dies (pagats per l’agència), ha d’escriure un article sobre
la Casa Castellarnau. Una casa que en veure-la, no li havia cridat massa
l’atenció. Una mansió que, de fet, no sabia ni que existia. L’encarregat li ha
facilitat les claus i, primer que tot, decideix irrompre el pati que tant havia
estudiat antany en fotografies.
Poc després, la Montserrat es troba plantada com un estaquirot al mig del
pati, just davant de les escales que condueixen a la planta superior. Amb una
càmera penjada al coll i un cartipàs i un bolígraf a les mans, s’ha quedat
palplantada. De sobte, només entrar, van venint a la seva ment totes aquelles
llegendes sobre la casa que havia llegit la nit anterior per internet. Va
rumiant com diantre pot fer una notícia atractiva, incitant i, alhora, amb
matisos històrics, ja que s’hauria d’habituar en el moment esplendorós de la
casa, és a dir, fa uns segles enrere.
Quan es deixondeix, camina cap a les escales i s’asseu al primer replà.
Mira detingudament totes les parts d’aquell misteriós pati. El verd de les
plantes i el bru de les portes ressalten per sobre del cru de la façana. Les
parets estan construïdes amb unes pedres tallades al mil•límetre, tot i això,
totes de formes diferents i envellides distintament. Les baranes, senzilles i de
ferro, potser van ser palpades pels misteriosos habitants d’aquesta casa.
-Es comença a fer fosc... potser hauria de marxar.
Quan la Montserrat aferma les mans sobre les fines escales, una mà gran i
suau es clava sobre la seva espatlla. Es sobresalta, es deté i no gosa
girar-se.
-Benvinguda Montserrat.
·
Narrador
personatge principal i focalització interna
Llavors, era jove i força innocent. Tot i això, em pensava que tenia molt
clar el meu demà.
-Mare, vull estudiar periodisme! Ho tinc decidit i no vull que em facis
canviar de pensament!
La meva mare, però, prudent, m’advertia de tots els perills i de tot el que
suposava el camí que estava triant voluntàriament.
-Però, què dius filla? Tu saps el que suposa aquesta feina? No pares mai
quieta! Ara aquí, ara allà! No estàs mai fixa a cap lloc! No pots estar mai
tranquil•la! I, a més a més, per arribar lluny, per arribar a ser alguna
persona important dins d’aquest camp, has de lluitar molt! N’hi ha molts de
periodistes i, en canvi, n’hi ha molt pocs de bons! A més, no cal que et digui
que no n’hi ha gaire de feina! A més, tots acostumen a lluitar per arribar més
i més lluny... tal i com tu vols. Però, n’hi ha molt pocs que ho
aconsegueixen...
-M’estàs intentant dir què no puc? Què em rendeixi? Què no serveixo?
Dos anys després d’aquestes paraules, més equivocades que encertades però, alhora,
sinceres, encara recordava aquell moment. Des de ben petita sempre havia tingut
molt clars els meus objectius i, també, el que volia ésser. Allò amb que em volia
convertir. Quan ja ho tocava amb els dits, quan ja ho he aconseguit, m’ho
replantejava tot. Pensava i no parava de pensar. Realment... vaig fer bé? Dos
anys després d’haver acabat la carrera, l’única feina que havia trobat era un
trist i mer reportatge per la revista Curiositats
de la història.
Era abril i feia una temperatura agradable. La veritat és que em vaig sorprendre
força en topar amb el Balcó del Mediterrani. Una simple barana de ferro separava
dos grans mons; la Tàrraco i el Mediterrani. Les palmeres de la rambla s’acabaven
per donar pas al gran escenari on tingueren lloc tantes batalles entre
civilitzacions en edats passades... Era força maco, sí. Però bé, tornant al
tema. Què hi feia allí? Em solia preguntar assenyadament si realment havia
escollit el què volia, el camí correcte... si realment no m’havia errat de
rumb. He d’escriure un article sobre la Casa Castellarnau amb només dos dies
pagats per l’agència! Era força indignant. A més, qui coneixia aquesta casa! Jo
no en tenia ni idea de la seva existència! Era absurd!
Un cop em vaig trobar davant d’aquella casa, en veure-la, encara em vaig
afligir més. N’hi ha molts d’edificis bonics per Barcelona. Per veure aquella
façana no em feia falta anar a Tarragona! Això és de bojos! Amb desgana, però,
em sentia obligada a entrar. Vaig treure les claus que m’havia facilitat
l’encarregat de la motxilla i, amb molta delicadesa, les introduí al pany. La
porta, xisclant, s’obrí de bat a bat i, amb cautela, em dirigí directament al
pati (l’única part de la casa que havia estudiat prèviament en fotografies!).
Quan, finalment, vaig entrar en aquell pati em vaig quedar atònita.
Plantada com un estaquirot, amb una càmera penjada al coll i un cartipàs i un
bolígraf a les mans, em van començar a vindre a la ment totes aquelles
llegendes sobre la casa que havia llegit la nit anterior per internet. Anava
rumiant com diantre podia fer una notícia atractiva, incitant i, alhora, amb
matisos històrics, ja que l’havia d’habituar en el moment esplendorós de la
casa, és a dir, fa uns segles enrere.
Quan em vaig deixondir, vaig caminar cap a les escales i em vaig asseure al
primer replà. Vaig començar a mirar detingudament totes les parts d’aquell
misteriós pati. Recordo que el verd de les plantes i el bru de les portes
ressaltaven per sobre del cru de la façana. Una combinació, des del meu parer,
harmònica. Les parets estaven construïdes amb unes pedres tallades al
mil·límetre, tot i això, totes de formes diferents i envellides distintament.
Anava imaginant com les baranes, senzilles i de ferro, molt segurament eren
palpades pels misteriosos habitants d’aquella casa. Quan me’n vaig adonar,
quasi ja era fosc i vaig decidir marxar.
Quan vaig afermar les mans sobre aquelles fines escales, vaig notar una
sensació molt estranya. Vaig notar com una mà de dimensió considerable es
clavava sobre la meva espatlla. Se’m tallà la respiració. Em vaig sobresaltar,
tot i això, no vaig gosar moure’m ni girar-me. Llavors, unes paraules lleugeres
vingueren del meu darrere:
-Benvinguda Montserrat.
·
Narrador
objectiu i focalització externa
La filla sortí de l’habitació i anà en busca de la seva mare amb pas ferm.
La trobà a la cuina, fent el sopar.
-Mare, vull estudiar periodisme! Ho tinc decidit i no vull que em facis
canviar de pensament!
-Però, què dius filla? Tu saps el que suposa aquesta feina? No pares mai
quieta! Ara aquí, ara allà! No estàs mai fixa a cap lloc! No pots estar mai
tranquil•la! I, a més a més, per arribar lluny, per arribar a ser alguna
persona important dins d’aquest camp, has de lluitar molt! N’hi ha molts de
periodistes i, en canvi, n’hi ha molt pocs de bons! A més, no cal que et digui
que no n’hi ha gaire de feina! A més, tots acostumen a lluitar per arribar més
i més lluny... tal i com tu vols. Però, n’hi ha molt pocs que ho
aconsegueixen...
-M’estàs intentant dir què no puc? Què em rendeixi? Què no serveixo?
Després de dos anys buscant feina, la Montserrat, per fi, ha trobat una
feina. No és massa cosa, de fet, només és un trist i mer reportatge per a la
revista Curiositats de la història.
Quan la Montserrat arriba a Tarragona és un fantàstic dia d’abril i fa una
temperatura molt agradable. El primer lloc on va és el Balcó del Mediterrani.
Amb un posat que crida l’atenció a tothom qui passa per allí, la protagonista
observa el mar, la rambla i el port.
L’agència de periodisme ja ha advertit a la Montserrat que només li pensa
pagar dos dies d’allotjament. Amb quaranta-vuit hores, doncs, ha d’escriure un
article sobre la Casa Castellarnau.
—Amb aquest poc temps és pràcticament impossible escriure un article sobre
una casa que no sabia ni que existia! I quina façana més... trista? Em pensava
alguna cosa més històrica, més impressionant! —murmurà la protagonista un cop
davant de la casa.
Poca estona després, la Montserrat treu de la bossa les claus que li havia
facilitat l’encarregat moments abans. Les posa al pany i lentament, obre la
porta. Amb report i atenció, la protagonista va travessant les habitacions fins
que irromp el pati. Observa amb atenció tots els aspectes de l’espai obert fins
que es queda plantada com un estaquirot al mig del pati, just davant de les
escales que condueixen a la planta superior. Amb una càmera penjada al coll i
un cartipàs i un bolígraf a les mans, la Montserrat està quieta, immòbil. Va
mirant tots els racons del pati, rumiant qui sap amb què. Finalment, es queda
amb la mirada perduda.
Quan es deixondeix, camina cap a les escales i s’asseu al primer replà.
Mira detingudament totes les parts d’aquell misteriós pati. El verd de les
plantes i el bru de les portes ressalten per sobre del cru de la façana. Les
parets estan construïdes amb unes pedres tallades al mil•límetre, tot i això,
totes de formes diferents i envellides distintament. Les baranes, senzilles i
de ferro, potser van ser palpades pels misteriosos habitants d’aquesta casa.
Quan la Montserrat s’eixoriveix ja s’està fent de nit.
-Es comença a fer fosc... potser hauria de marxar.
Quan la Montserrat aferma les mans sobre les fines escales, una mà gran i
suau es clava sobre la seva espatlla. Es sobresalta, es deté.
-Benvinguda Montserrat.
