Els cabells li acaricien suaument el rostre
mentre la brisa del vent li duu un regal.
Un aire de melangia passatgera
la retorna en aquell instant.
És aquell trist i malaurat passat
que sense trucar a la porta ha tornat a entrar.
Lleugerament endinsa els peus dins la sorra
i avança com aquell s’ha llençat
El cel blau i una mar calmada
anuncien l’esdevenidor incert,
aquell que ho durà tot o més a aviat res.
Avança sense por temorosa,
que el cor no deixa de ser carn,
i si tots dos t’ho demanen,
serà perquè el destí així ho ha manat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada