Microrelat: "Box 3"

Estava asseguda sobre aquells «còmodes» seients. El color de la llum de la sala era tènue i l’olor repulsiva. Els sorolls anaven sonant alternativament com si d’un concert d’orquestra és tractés. Corredisses amunt i corredisses avall. La infermera em preguntà si em trobava bé i, al cap de dos minuts, entrà la meva mare. Em digué que tenia la cara groga i em pregunta si em venia de gust alguna cosa. Li digué que no, però, la veritat era que sí. Davant meu, hi havia una dona queixant-se de tot. Ens deia que tenia vòmits, nàusees... Estranyíssim. Desitjava fotre-la fora. Jo tenia càncer i acceptava la quimioteràpia que m’entrava per les venes amb un somriure d’orella a orella.  Els altres figurants de la sala feien unes cares que parlaven per elles soles. De ben segur que a la que es queixava li queda una «profitosa» vida. M’agradaria saber però, si els altres dos malalts han tingut l’oportunitat d’aprofitar la valuosa vida que l’altra insultava.