Monòleg de la Clemència

La Clemència està asseguda a la taula passant els comptes del dia. Aquesta feina sempre l’havia fet el seu avi, però aquest preferia que ho fes ella ja que tenia estudis. I ella ho feia així perquè li manava ell, no perquè tots els altres marxaven a casa tan prompte podien. Estava immensament cansada i només li venia de gust marxar cap a casa i descansar. Deixa anar un sospir i s’aixeca. És per això que llença el bolígraf sobre la taula i es tira cap enrere. Amb una embranzida s’aixeca de la cadira i amb una mica de ràbia la posa al seu lloc. Poc a poc es dirigeix cap a fora del restaurant i es repenja a la barana, deixant anar la mirada perduda cap al mar.

(Amb un to suau però indignat) N’estic cansada (breu pausa).  Ja n’hi ha prou de tanta tonteria. Tants d’anys d’esforç, de patiment, d’insomni i de desesperança dels nostres avis per aixecar aquest humil negoci. (Cada vegada parla més ràpid) Sí que és humil... però és la nostra vida. És el nostre cada dia... però ells no ho entenen. Entre uns que només miren per la pela i els altres que només miren pel jaç... (pujant el to de veu) estem ben arreglats! (Breu pausa). Només demano que el meu avi actuï bé. Que és pensi bé el que vol fer... perquè si no, anirem tots a la ruïna. I ja sé que no s’ho passa bé... això ja ho sé. Però és que de vegades penso que fins i tot li mengen el cap! I pobre home... ell que sempre vol fer el bé! Així he sortit jo! Massa beneïta i tot! Si les tingués ben posades no m’haguessin enganyat tantes vegades! Si no fos perquè m’agrada aquest ambient:(Amb to nostàlgic) la família, la platja, la nostra gent... jo ja estaria a l’altra part de món pels meus mèrits! Però sóc així, humil com tot el que m’envolta. I no me’n penedeixo. Però tinc por. Tinc molta por. No vull que s’acabi malament per aquesta gent que no n’entén d’esforç ni de sacrifici. No vull que aquests que ara arriben i s’ho troben tot fet acabin amb tot el passat de la meva família. (Amb força)Ni vull ni ho permetré. (Pausa). L’únic que em queda és aquesta tranquil·la consciència que no m’abandona. Ja ho diuen ja... que no et preocupi el que diuen els demés, sinó del que et diu la teva pròpia consciència. (Canvia el to. Ara parla més calmada). Si creuen que em comporto així per obtenir els beneficis que continuïn pensant així... almenys, jo actuaré amb benvolença, amb estimació. Perquè una persona que estima no és capaç d’enganyar ni trair. Algú que vol el millor pels seus no és capaç de ser tan deslleial ni de ser tan hipòcrita.

https://dl.dropboxusercontent.com/u/80644299/Mon%C3%B2leg-Clem%C3%A8ncia.mp3