Treball final

el pont de l’aigua

i

Les línies de la Zoe s’insinuaven entre els llençols. El seu rostre abocat al coixí ens descobria una noia molt bonica. Els seus cabells curts, arrissats i gairebé negres, destacaven per sobre del coixí d’un extremat blanc. Semblava dormir tranquil·la. Tenia unes pestanyes sorprenentment llargues i unes selles fines i tan negres com els cabells. El seu nas aguilenc, però petit i proporcionat, era el desig de tota dona. Els seus llavis carnosos i no massa grossos denotaven una sensualitat apocalíptica.

La claror s’anà endinsant dins l’habitació. A finals de maig la calor ja entrava dins la casa i l’aire era un desig anhelat. Aquells cabells més negres que el carbó estaven lleugerament desordenats i el seu cos fregava sobre aquells llençols una mica suats. Els seus ulls es van anar obrint lentament i el soroll estrident d’una ambulància li recordà que començava un dia com un altre. Es va estirar amb energia i recordà el gran que es feia aquell llit. Tants cops havia decidit canviar-lo... i mai ho havia fet. Diuen que l’esperança és l’últim que es perd, però d’això ella, ja en tenia un màster. Mirà cap al finestral i deduí que rere les cortines s’amagava un altre jorn resplendent i clar. S’aixecà i, sense posar-se les sabatilles, desfilà cap a la finestra. En arribar, vigilant que ningú la veiés, comprovà que Barcelona brillava sota el sol d’un maig tardà.

Durant l’estiu, bona part de la primavera i també de la tardor, la Zoe dormia amb només unes calcetes i senzilla camiseta. Aquell matí duia una de la talla L de color negre, que portava al davant el logotip del whisky jack daniel’s. Restà una estona mirant el ritme frenètic del matí a la ciutat. Homes amb americana amunt i avall, creuant-se amb homes de barbes llargues i estudiants que arribaven tard a la seva primera classe. Mares amb nens petits i velletes amb els carrets de la compra. Li encantava imaginar-se la vida d’aquella gent.

El cos de la Zoe era digne d’una de les més belles pintures a l’oli. Les seves línies suaus i proporcionades a la perfecció, observades des del darrere i destacant davant la lluminària d’aquell finestral, eren una obra d’art digna d’admirar. Un home s’abocaria a tocar-la i una dona la podria envejar fins morir. Els cabells que no li arribaven a tapar el coll li deixaven entreveure aquell coll de mida idònia. Anant baixant i abans d’arribar al coll de la camiseta, la Zoe mostrava una petita part de la pota de gos tatuada que s’havia fet quan tenia vint anys. Tenia els braços prims i l’esquena llisa i no massa ampla. Les natges eren pròpies d’una jove de quinze anys i conduïen a unes cames lleugeres i llargues.

Quan se’n cansà es dirigí al tocador. La seva imatge més natural es reflectí en aquell mirall, com cada dia i a la mateixa hora. Aproximà el seu rostre i es fregà els ulls. Els tenia unflats... la calor no la deixava dormir massa bé. Després, es revoltillà els cabells i en veure que aquella imatge no tenia solució, es girà i es dirigí,  descalça, cap a la cuina.

Un cop hi arribà, pujà la persiana i obrí la porta que la duia fins al balcó. Com cada dia, doncs, encengué la cafetera i, immediatament després, la televisió. Bon dia Catalunya, són les vuit. Bé! Puntual com cada dia. Es posà el cafè a la seva tassa, personal i intransferible, i s’assegué a la tauleta. Prenent-se l’esmorzà, deixà perdre la mirada al carrer.

Despertar-se així cada dia la portava a la més immensa solitud. No li agradava. Però des de feia gairebé un any era el pa de cada dia. Aquell any tan fugaç havia portat els matins més llargs i durs de la seva vida. Despertar-se cada dia en aquell pis tan isolat era una lluita contra la depressió. La soledat i la melangia l’envaïen cada cop que obria els ulls i recorria amb la mirada tots aquells racons que durant nits i dies havien estat el paradís del seu amor, el llit de la seva història, el món del seus actes sexuals. Cada cop que veia aquell violí, abandonat des de feia dies, se li esmicolava el cor. Cada cop que veia aquella fotografia tenia ganes de fugir, de emprendre totes aquelles promeses oblidades per manca de força i de coratge.

Un cop s’engolí l’últim glop del cafè amb llet es passà la llengua per eliminar aquella resta d’escuma i deixà la tassa a l’escurador; era hora de vestir-se. Obrí l’armari i agafà els texans Levis ajustats i una samarreta de tirants blanca, aquella que tant li agradava... li quedava ampla i, així, anava més còmode. Es vestí amb aquesta roba i després es posà les espardenyes Victoria, també blanques. Es posà les arracades, les polseres i aquell collaret que tant li agradava. Finalment agafà la bossa de roba on hi portava totes les coses: el moneder, les ulleres, el necesser, etc. i es llençà al carrer, emprenent el trajecte cap a la feina.

Aquella tendra història d’amor li havia aportat tot i, després, li havia robat la vida. Sovint pensava i queia en la frustració pensant que ell no l’havia estimat mai. Qui sap... potser sí. La Zoe no ho tenia massa clar. Des d’aquella nit que amb les simples paraules “no t’estimo prou” l’havia deixat com un estaquirot rere la porta per desaparèixer per sempre més. Potser era un just final per una història perfecta... diuen que el bo s’acaba. La seva història havia estat de pel·lícula, de film de bestseller: unes insinuants mirades, coincidències fortuïtes o buscades, cares vermelles, mans tremoloses i unes paraules que costaven a sortir com el sol de gener. L’inici, però, propi d’una comèdia: el telèfon apuntat en un tovalló de paper.

L’Alguer havia estat un amor a primera vista. No s’havia enamorat d’ell després d’una infinitat de cites i a causa d’una història calculada al mil·límetre. El primer cop que el veié s’encisà d’aquell rostre macarra. D’aquells ulls verds, d’aquells cabells desordenats i castanys, d’aquella piga a la barba i d’aquella barba de cinc dies que tan li agradava. Els llavis eren el somni de la Zoe i experimentar-los, per ella, havia estat com l’esclat de focs artificials una nit de sant Joan. El primer cop que el veié fou al bar on ella treballava. Al bar que s’anava dirigint mentrestant anava caminant per aquella Barcelona entre cabòries...

Com cada dia, es posà els auriculars a les orelles i encengué l’iPod, començant per l’àlbum “Lax’n’busto”. La Zoe vivia al ritme de la ciutat. Barcelona se li feia gran, de la mateixa manera que la vida també li anava gran. La solitud la deixava fora de joc i ja no sabia que fer per trobar aquella emoció, aquelles ganes de viures. No sabia cap a on anar, no sabia què li demanava el cor. Si ho sabés, li hagués fet cas i probablement seria feliç. Però no sabia quin camí prendre i, per això, s’havia quedat allí, on era. Aquesta decisió, la de quedar-se allí on havia viscut tota aquella història, no feia que allargar els dies de la jove noia. Tot i la seva jove edat, tot i els seus vint-i-vuit anys, els dies se li feien feixucs. Mentrestant caminava pel carrer d’Aragó, anava observant tots aquells individus amb qui topava. També les parelles i encara s’ofuscava més. Després d’haver-li demanat tants cops que tornés, un dia decidí començar a enyorar-lo en soledat.

Recordava aquella primera cita. Era un diumenge de juny i feia una calor atordidora. La Zoe, la tarda anterior, va anar a comprar-se un vestit de flors amb uns tons molt suaus però molt alegres. La veritat és que li quedava esplèndid. Es va pintar una mica els ulls, les galtes rosades i els llavis amb un to rosa molt suau. Estava resplendent. Llavors, tenia vint-i-quatre anys acabats de fer. Va sortir de casa amb una il·lusió i un nerviosisme propis d’aquell primer trobament. Havia quedat amb en Gregori al bar que hi havia al principi del moll de la fusta. Després de debatre sobre el lloc de la trobada per missatges de mòbil, van acordar que aquest era un bon lloc per l’època.

Els carrers estaven inundats de gent que anaven en totes direccions. Uns anaven equipats amb tots els estris per anar a la platja i, d’altres, es dirigien cap al Maremàgnum. Hi havia un ambient molt maco. La Zoe es movia com un peix a l’aigua entre tants nens, tants enamorats i tanta felicitat. La gent que no volia passar l’estiu a la ciutat ja havien marxat de vacances a altres indrets i, la que venia expressament, omplia la ciutat de somriures, d’activitat i de festa. La Zoe, radiant, arribà al pas de vianants que portava al lloc acordat i abocà la mirada sobre aquelles taules. Efectivament, hi era. En Gregori ja l’esperava.

No només l’esperava ell. Vingueren uns anys intensos, apassionats i immensament feliços.

Els matins dels dilluns eren feliços; en Gregori baixava a la fleca de baix de casa a buscar-li un croissant de xocolata, per què el primer dia de la setmana i, sovint, el més dur no comencés d’una manera tan feixuga. Els dinars eren un joc de rialles amb culleres que duien sopa i feien giragonses a l’aire, imaginant-se que eren motos o camions per arribar a la boca de la Zoe. Els sopars eren davant la televisió i sempre els acabaven amb els postres. Els millors postres que poden existir. Els divendres a la tarda passaven com instants fugaços passejant pels carrers de Barcelona. Els dissabtes a la nit acostumaven a anar a un ball de rumba i, les d’estiu, s’acabaven a la Barceloneta. Els diumenges anaven al poble de la Zoe. Tot i que des de que havia marxat a estudiar ja no havia tornat a viure a casa, des de que tenia algú amb qui anar, es trobava sovint amb la família. Els sant Jordi prenien un sentit especial. En Gregori la Zoe es perdien tot el dia per la rambla barcelonina. Ell amb una bossa plena dels llibres i ella, amb la seva estimada i eterna rosa.

Fins i tot, una setmana d’estiu, es van agafar festa i van llogar una caravana... quina aventura! Anaven voltant pobles i poblets, muntanyes i valls. Jugaren com nens en rierols i van fer l’amor a cales on Déu va perdre l’espardenya. Les carns joves i brunes s’embrutaven de sorra però no passava res. La lluna els acompanyava durant el bany i després els ajudava a dormir. El sol els despertava i el goig de tenir-se l’un a l’altre els invitava a començar un dia nou, intentant que fos sempre millor que l’anterior.

Quan la Zoe tornà a la realitat ja estava davant del bar on treballava, però quan anà a creuar el pas de vianants mirant en Sebastien que la saludava des del darrere de la vidriera, una moto passada de voltes l’atropellà i el seu cos volà pels aires caient tres metres més enllà. La Zoe restà immòbil i el seu company sortí corrents a buscar-la.

ii

És impressionant el que podem arribar a tenir al nostre davant... i no veure-ho. I no valorar-ho. Poder-ho tocar i, tot i això, no fer-ho. Quin mar... Déu n’hi do! I quin sol que fa... Notava un altre cop les pedres d’aquella petita platja només coneguda per nosaltres, només uns quants veïns del poble. Era una platja no massa gran i l’ambient era molt familiar. S’hi accedia per un pont construït feia una pila d’anys... no sé quants, però un munt i, per sobre d’aquest pont, hi ha la via del tren. Encara puc recordar la sensació d’estar estirada sobre les pedres i notar la vibració de les vies en passar un Euromed.

No tenia ni un any quan els meus pares m’hi van portar. La meva mare no es banyava mai... el complex dels quilos de més guanyats per l’embaràs van fer que no la veiés entrar mai a l’aigua. El meu pare sí. Ell marxava mar endins a buscar pops i marisc... que ens menjàvem a l’hora de dinar. I que bons que estaven!

Vaig anar creixent. Primer hi anava amb els meus pares però, ja que la meva mare no s’hi banyava, després hi anàvem el meu pare, la meva àvia i jo. Uns anys després, els meus pares van ampliar la família i això va fer que la meva mare tornés a trepitjar la platja. Tots quatre, els meus pares, la meva germana i jo hi anàvem a passar estones. La meva germana es remullava, jo m’hi tirava i el meu pare desapareixia mar endins per caçar polps immensos. Quan la meva germana va créixer, la meva mare tampoc venia però la meva àvia era fidel a les quedades. Durant una pila d’anys, mentrestant el meu pare buscava per les roques, la meva àvia caçava crancs a la costa i jo i la meva germana fèiem castells de sorra i diverses postures i jocs dins l’aigua. Fos de bon matí o a la tarda, hi passàvem moltes hores...

Els dinars dels diumenges de l’estiu eren una altra cosa. Quan arribàvem a  la caseta després de tot un matí en remull, la paella ja es coïa i els musclos ja eren a sobre la taula. Les nétes ens dutxàvem i ens posàvem aquella roba aprofitada per totes les generacions de la nostra família. Aquella que era tan fresqueta i l’olor de la qual era característica només d’aquestes peces. Llavors, ens asseiem a la taula i tota la família, que crec que vorejàvem els vint, començàvem a endrapar com veritables animals de granja.

El millor però, per mi, eren les migdiades de després. Potser ens aixecàvem de la taula a les cinc de la tarda... però mai era tard per estirar-nos una estona al llit. Totes les nétes juntes, o amb els pares, o amb els avis... Era un moment molt tendre. Semblava que si ens teníem a nosaltres, res no podia anar malament. Res podria interrompre aquells moments de felicitat, de goig familiar i de tranquil·litat...

Potser ara, em negaria rotundament a viure un altre moment com aquest. Bé, més que res perquè aquests moments, guardats dintre la meva ànima i dintre el meu cap, són impossibles de repetir. Quan l’àvia ens va deixar aquell juliol, l’estiu ja no va tindre la mateixa essència. I, poc a poc, alguns dels nostres han començat a fallar, fins que la que vaig fallar a la meva família vaig ser jo.

El primer any de carrera, tot i viure a Barcelona, vaig necessitar marxar tot l’estiu amb la meva família tal i com ho havia fet fins al moment. L’estiu era la salvació a tot aquell mal de cap viscut durant l’hivern... El fet d’haver de marxar a Barcelona a estudiar i deixar tot aquell ambient al darrera, per només mirar cap endavant, se m’havia fet molt difícil. La sensació de l’aigua neta i pura, el sol escalfant-me la pell i aquell vent característic de primera hora del matí era el meu desig més anhelat. Era per això que, sempre que podia, necessitava marxar al poble.

Els anys, però, anaren passant i el meu avi també ens deixà. Fou a tercer de carrera i jo vivia una de les temporades més estressants de la meva vida. Els exàmens i els treballs em prenien tot el temps del món. Jo vivia un autèntic turment per aquell barri barceloní... Ja no mirava per la meva salut ni pel meu temps ni per la meva vida. Només intentava donar tot allò que estava a les meves i mans i, també, el que no hi estava, per no haver de pagar més matrícula a l’any següent. Reunir els diners per continuar els estudis era una autèntica peripècia. I, com més assignatures aprovés a la primera, menys hauria de continuar amb aquesta situació...

Però el cas és que, quan morí el meu avi als inicis d’estiu d’aquell any, tota la familiaritat es trencà i començaren les disputes familiars per una herència.

El meu oncle, el fill més gran, era molt honest i no havia posat cap objecció a l’herència mal aclarida que havia deixat el meu avi. La meva mare, la mitjana, tot i que no li semblava bé la repartició de l’herència havia callat. Però la més petita, la meva tieta, va començar a crear un ambient tibant que arribà allí on només podia arribar: la separació familiar.

Els judicis duraren anys i jo em vaig negar totalment a xafar el poble per no trobar-me ningú. Després d’anar insistentment per declarar vaig decidir que no volia. Que res de tot allò m’importava. Jo no volia embogir d’aquella manera. Fins i tot em van defraudar els meus pares. Estigué molts dies sense parlar-los-hi i, tot i que després vam reprendre el contacte, poca cosa més. Ni dinars familiars, ni visites esporàdiques. Em vaig instal·lar a un pis de Barcelona i amb les amigues de la facultat me’n vaig sortir. La pena no fugia de mi. La tristor em treia moltes hores de son però, un dia, el dia que em vaig enamorar, tot canvià. Barcelona va prendre un altre color i del poble només m’interessava una cosa: la meva germana. La relació que sempre vàrem tindre malgrat la distància, malgrat les baralles i malgrat les cases i els diners que amb tant esforç varen aconseguir els meus avis i amb tanta poca vergonya s’intentaven apoderar la meva família.

iii

Quan la Zoe obrí els ulls,  no sabia on es trobava. Estava a la unitat de cures intensives de l’hospital i el metge quan veié que s’havia despertat, corregué cap a ella. La Zoe es trobava totalment descol·locada però el metge li oferí un somriure per donar-li la benvinguda al món un altre cop. Havia estat gairebé tres dies en estat de coma. Era bastant probable que no recordés que l’havien atropellat però, aquesta, era la seqüela menys important que podria tindre. El  metge, immediatament, cridà als altres professionals i també a la Noa, la germana de la Zoe, que estava a la sala esperant.

La Zoe no entenia res. Veia les corredisses dels metges i notà una sensació estranya. Com si no es podés moure. El seu cos no li responia com sempre. Llavors, la Noa, la germana de la Zoe es presentà davant la porta d’entrada de l’habitació.

-Noa!! Què ha passat? Què hi faig jo aquí? I tu? Què hi fas tu aquí? Explica-meu!! Corre!!!

La Noa corregué cap a ella i l’abraçà. L’abraçà tantes vegades com totes dues ho havien somiat. Tot i no perdre el contacte, feia gairebé dos anys que no es veien... i, totes dues, havien anhelat amb ànsia aquest moment. Però, això sí, sense donar cap pas per fer-lo. La Noa la intentà tranquil·litzar dient-li que els metges arribarien d’un moment a un altre i li dirien com estava i, també, que estava allí per un aparatós accident; un atropellament de cotxe. Totes dues s’abraçaren amb força i la Zoe, tot i no estar conscienciada de tot allò que havia passat, se sentí confortada. Se sentí bé.

Pocs minuts després, els metges a l’habitació de la UCI on estava la Zoe. Li explicaren que tenia dos vèrtebres de la columna vertebral trencades i era molt probable que es quedés paralítica per sempre. Aquelles paraules destrossaren l’ànima de la Noa i la Zoe es quedà tan gelada que encara es mogué menys. Aquella notícia la portava al súmmum de la desesperació. El món de la Zoe es tornà blanc i l’única imatge que li vingué a la ment fou ella asseguda a una cadira de rodes.

Passaren dos dies a l’hospital, entre plors i entre lamentacions. Els dies eren clars però les vides d’aquelles joves eren les més fosques. Parlaven molt poc. La Noa sortia a fora de l’hospital bastant sovint perquè no li agradava plorar al costat de la seva germana, la qual, tot i ser ella la que probablement no es podria aixecar mai més ni tornar a caminar, estava molt serena. Per la seva ment passaren moltes conclusions i afirmacions que es feia per intentar alleugerir la situació i decidí guardar-ne una. Feia molt temps que era infeliç, la Zoe! Llavors, aquest fet, realment, canviava tant les coses? Les canviava en el sentit del seu ritme de vida... però el ritme que portava, realment li agradava? Feia molt temps que no aixecava el cap i, potser per això, realment es mereixia el que estava vivint.

Els fets, però, es precipitaven i la notícia no arribà sola. El tercer matí que portaven a l’hospital, després que la Noa anés a fer una passejada pel carrer decidí entrar en aquella blanca i pàl·lida habitació per intentar alleugerir la desgràcia de la seva germana; li duia una solució. Si més no, una proposta.

Tot i que la Zoe no ho sabia, les disputes familiars per l’herència dels avis feia uns mesos que s’havien acabat. Per sorpresa, aquells que demanaven més foren els que menys s’escarrassaren en buscar advocat competents i, per això, també foren els que menys aconseguiren. La Noa, en canvi, que arribà a la mateixa conclusió que la Zoe sobre la falsedat de tota aquella família, parlà amb una amiga de la facultat que havia estudiat dret. Per la seva sort, era una gran promesa, i aquell cas també li anava bé per entrar dins d’aquest món i agafar experiència. Fou així com, encara no sabent com, la germana de la Zoe es quedà amb una part important del patrimoni: una casa a la platja i tot el llegat econòmic.

-La casa de la platja? Això m’ho dius de veritat, Noa?

La Noa, que en cap moment havia sentit una veritable ràbia envers la seva germana, se sentia la persona més petita del món envers aquella fortitud i serenitat que mostrava la Zoe i, fou per això, que li féu aquella proposta que pensà aquell matí mateix. La Noa li explicà fil per randa tot allò que havia pensat.

La germana de la Zoe feia uns anys que vivia amb la seva parella a una casa que li havien deixat a ell. No necessitaven res més. No tenien fills i, realment, una altra casa era més una despesa inútil que pas una alegria. Les escriptures a estaven al seu nom però, si la Zoe es feia càrrec d’aquestes despeses, podria anar a viure allí tranquil·lament. La Noa no hi posaria cap objecció, tot just al contrari. Tot fos per tenir-la prop i recuperar tot aquell temps perdut... A més, la vida a Barcelona era força més cara que pas al poble i, potser, li resultaria més barata. La Noa la podria cuidar i la Zoe no estaria sola. La primera resposta de la Zoe, òbviament, fou la negativa. Però poc a poc, se n’adonà de la seva contínua negativitat i, poc a poc, anà veient que allò hauria de canviar. Potser calia un canvi de mentalitat, un canvi a la seva vida. Viure sobre una cadira de rodes, sobretot al principi, no podia ser fàcil i, fou per això, que deixà anar un costós “d’acord”. Tot anava molt ràpid i la Zoe, que tan sola s’havia trobat i que havia viscut els mesos més llargs i negres de la seva vida, no podria arribar-se a imaginar que un accident com aquell, li tornés una mena d’esperança que s’entreveia entre la foscor... Paralítica però feliç. Paralítica i al poble i, a més a més,  amb algú de la meva família.

La Zoe, després d’estar tres setmanes a l’hospital, començà la rehabilitació. Els metges no ho havien donat tot per perdut. Cada cop, els avenços mèdics, donaven més esperances a aquells que gairebé les havien perdut totes. La injecció de cèl·lules mare havia estat un dels avenços més importants de l’any i, tot i que estava pràcticament en fase de proves, preguntaren a la Zoe si es volia arriscar a guanyar alguna cosa. Perdre, realment, no podia perdre res.

Mentrestant, la germana de la Zoe, la Noa, començà a fer tràmits perquè aquella caseta de la platja abandonada de feia temps, podés ser una llar per a la seva germana. Això sí, elegint tota la decoració i els canvis a la nova “propietària”. Durant aquells mesos tingué temps també, de deixar el pis de Barcelona i també la feina. Els seus companys i els seus propietaris ho havien celebrat. En el fons, tot i no saber si la tornarien a veure mai més, sabien que era el millor per la Zoe. Necessitava un canvi d’aires o, més bé, una nova vida.

Fou en qüestió de mesos que la Zoe tornés a trepitjar la platja; primer, amb cadira de rodes i després, per sorpresa de tots els professionals, amb els seus propis peus. Costà molt de temps! Però la Zoe, arriscada a guanyar tot el que podia guanyar i sense por a perdre res, es sotmeté al tractament amb cèl·lules mare ingerides a la medul·la per provar sort i tornar a posar els peus al terra. La rehabilitació constant i, sovint, força dura, li donà la oportunitat de tornar-se a posar dreta. Allò fou com una salvació i una mostra de que tot allò que es desitja amb força, es pot tenir. Així doncs, la Zoe recuperaria aquelles ganes de viure?

La Zoe continuà la seva vida al seu poble natal, concretament, a un quilòmetre de la platja on havia crescut. Es veia pràcticament cada dia amb la seva germana i, també, amb la família que crearen. La Noa, un any després del fatídic accident, havia estat mare. La Zoe, no es casà mai. Donava amor a aquell gos de raça “llaurador” que havia adoptat durant aquells mesos que s’havia de moure amb cadira de rodes. Les seves vides continuaren plenes de goig i de color entre aquells pins vora el mar que de petita tan havia anhelat. La seva vida continuà a ritme d’un cavall que camina per una sendera plana, però ella, no demanà mai més res que allò que la vida li havia decidit donar. Els seus peus es tornaren a endinsar dins la mar. Els seus peus van tenir la oportunitat de tornar a trepitjar les pedres d’aquella platja. La Zoe, sentí, que pel poc temps que tenim, calia llençar-nos a nadar tot i no saber fins on podem arribar.

iv

L’aigua freda de primera hora del matí... com m’agradava. La mar llisa i transparent. Els més matinadors o ja anaven amb barca, o amb caiac, o llegien sota el para-sol, o simplement es banyaven. M’agradava anar a les nou del matí per trobar aquest ambient serè i familiar. Primer m’asseia una estona fora a la platja per prendre una mica el sol. Així, agafava calor i entrava amb més ganes dintre de l’aigua. Quan ja començava a notar la calor no m’ho pensava dues vegades i deixava enrere totes les pertinences per agafar embranzida i llençar-me de cap a l’aigua... I quina joiosa sensació! L’aigua freda després de la calor. El canvi, l’alleugeriment. Primer nedava una mica cap a dintre... però quan arribava a les roques, se’n tornava. Des de petita sempre m’havien fet pànic. Era una de les coses que més greu em sabia... no poder seguir la tradició del pare i anar a les roques a fer marisc... amb el que li agradava! M’estava dintre l’aigua en aquell raconet predilecte on, tot i que es despistés, no podria trepitjar cap roca. Llavors contemplava. Els nens, els que arribaven, els que marxaven, els trens, els guardacostes, les barques, els núvols, el sol, la vida... M’agradava. Em sentia lliure i això era el que més m’alegrava. Poder valdre’s per mi mateixa havia estat una gran il·lusió complerta. Fins i tot, m’acostumava a preguntar el perquè. M’havien passat moltes coses, totes amb una importància rellevant per la meva vida i encara no havia entès el perquè. L’accident, la nova vida, la nova casa... La familiaritat que em pensava haver perdut per sempre més. Bé, em sentia a gust i, realment, era el que més m’ importava. Dir que per fi, tornava a ser feliç i tornava a tindre il·lusió de tirar endavant.

Després d’aquesta estona, quan es feien les onze i la platja ja començava a estar de gom a gom, plegava la paradeta i me’n anava. Col·locava totes les coses dins la bossa, plegava el para-sol i emprenia el camí cap al cotxe, amb la dificultat que suposa caminar amb xancletes per aquell pedregam... Col·locava totes les coses dins del Jeep i cap a casa!

Fins aquell diumenge. Aquell diumenge que, sobre les onze del matí, un tren es desvià i sortí de la via. Concretament al punt de la platja de la Zoe. Concretament, el tren caigué a la sortida del pont que havia de creuar per agafar el camí. Concretament en aquell instant i en aquell indret, la Zoe marxà. Marxà per no tornar. I deixà coses. Deixà la vida? Deixà sofriment? Deixà esperança? O, què deixa?