el pont de l’aigua
i
Les línies de la Zoe
s’insinuaven entre els llençols. El seu rostre abocat al coixí ens descobria
una noia molt bonica. Els seus cabells curts, arrissats i gairebé negres,
destacaven per sobre del coixí d’un extremat blanc. Semblava dormir
tranquil·la. Tenia unes pestanyes sorprenentment llargues i unes selles fines i
tan negres com els cabells. El seu nas aguilenc, però petit i proporcionat, era
el desig de tota dona. Els seus llavis carnosos i no massa grossos denotaven
una sensualitat apocalíptica.
La claror s’anà
endinsant dins l’habitació. A finals de maig la calor ja entrava dins la casa i
l’aire era un desig anhelat. Aquells cabells més negres que el carbó estaven
lleugerament desordenats i el seu cos fregava sobre aquells llençols una mica
suats. Els seus ulls es van anar obrint lentament i el soroll estrident d’una
ambulància li recordà que començava un dia com un altre. Es va estirar amb
energia i recordà el gran que es feia aquell llit. Tants cops havia decidit
canviar-lo... i mai ho havia fet. Diuen que l’esperança és l’últim que es perd,
però d’això ella, ja en tenia un màster. Mirà cap al finestral i deduí que rere
les cortines s’amagava un altre jorn resplendent i clar. S’aixecà i, sense
posar-se les sabatilles, desfilà cap a la finestra. En arribar, vigilant que
ningú la veiés, comprovà que Barcelona brillava sota el sol d’un maig tardà.
Durant l’estiu, bona
part de la primavera i també de la tardor, la Zoe dormia amb només unes
calcetes i senzilla camiseta. Aquell matí duia una de la talla L de color negre,
que portava al davant el logotip del whisky jack
daniel’s. Restà una estona mirant el ritme frenètic del matí a la ciutat.
Homes amb americana amunt i avall, creuant-se amb homes de barbes llargues i
estudiants que arribaven tard a la seva primera classe. Mares amb nens petits i
velletes amb els carrets de la compra. Li encantava imaginar-se la vida
d’aquella gent.
El cos de la Zoe era
digne d’una de les més belles pintures a l’oli. Les seves línies suaus i
proporcionades a la perfecció, observades des del darrere i destacant davant la
lluminària d’aquell finestral, eren una obra d’art digna d’admirar. Un home
s’abocaria a tocar-la i una dona la podria envejar fins morir. Els cabells que
no li arribaven a tapar el coll li deixaven entreveure aquell coll de mida
idònia. Anant baixant i abans d’arribar al coll de la camiseta, la Zoe mostrava
una petita part de la pota de gos tatuada que s’havia fet quan tenia vint anys.
Tenia els braços prims i l’esquena llisa i no massa ampla. Les natges eren
pròpies d’una jove de quinze anys i conduïen a unes cames lleugeres i llargues.
Quan se’n cansà es
dirigí al tocador. La seva imatge més natural es reflectí en aquell mirall, com
cada dia i a la mateixa hora. Aproximà el seu rostre i es fregà els ulls. Els
tenia unflats... la calor no la deixava dormir massa bé. Després, es revoltillà
els cabells i en veure que aquella imatge no tenia solució, es girà i es
dirigí, descalça, cap a la cuina.
Un cop hi arribà, pujà
la persiana i obrí la porta que la duia fins al balcó. Com cada dia, doncs,
encengué la cafetera i, immediatament després, la televisió. Bon dia Catalunya, són les vuit. Bé!
Puntual com cada dia. Es posà el cafè a la seva tassa, personal i intransferible,
i s’assegué a la tauleta. Prenent-se l’esmorzà, deixà perdre la mirada al
carrer.
Despertar-se així cada
dia la portava a la més immensa solitud. No li agradava. Però des de feia
gairebé un any era el pa de cada dia. Aquell any tan fugaç havia portat els
matins més llargs i durs de la seva vida. Despertar-se cada dia en aquell pis
tan isolat era una lluita contra la depressió. La soledat i la melangia
l’envaïen cada cop que obria els ulls i recorria amb la mirada tots aquells
racons que durant nits i dies havien estat el paradís del seu amor, el llit de
la seva història, el món del seus actes sexuals. Cada cop que veia aquell
violí, abandonat des de feia dies, se li esmicolava el cor. Cada cop que veia
aquella fotografia tenia ganes de fugir, de emprendre totes aquelles promeses
oblidades per manca de força i de coratge.
Un cop s’engolí l’últim
glop del cafè amb llet es passà la llengua per eliminar aquella resta d’escuma
i deixà la tassa a l’escurador; era hora de vestir-se. Obrí l’armari i agafà
els texans Levis ajustats i una
samarreta de tirants blanca, aquella que tant li agradava... li quedava ampla
i, així, anava més còmode. Es vestí amb aquesta roba i després es posà les
espardenyes Victoria, també blanques.
Es posà les arracades, les polseres i aquell collaret que tant li agradava. Finalment
agafà la bossa de roba on hi portava totes les coses: el moneder, les ulleres,
el necesser, etc. i es llençà al carrer, emprenent el trajecte cap a la feina.
Aquella tendra història d’amor
li havia aportat tot i, després, li havia robat la vida. Sovint pensava i queia
en la frustració pensant que ell no l’havia estimat mai. Qui sap... potser sí.
La Zoe no ho tenia massa clar. Des d’aquella nit que amb les simples paraules
“no t’estimo prou” l’havia deixat com un estaquirot rere la porta per
desaparèixer per sempre més. Potser era un just final per una història perfecta...
diuen que el bo s’acaba. La seva història havia estat de pel·lícula, de film de
bestseller: unes insinuants mirades,
coincidències fortuïtes o buscades, cares vermelles, mans tremoloses i unes
paraules que costaven a sortir com el sol de gener. L’inici, però, propi d’una
comèdia: el telèfon apuntat en un tovalló de paper.
L’Alguer havia estat un
amor a primera vista. No s’havia enamorat d’ell després d’una infinitat de
cites i a causa d’una història calculada al mil·límetre. El primer cop que el
veié s’encisà d’aquell rostre macarra.
D’aquells ulls verds, d’aquells cabells desordenats i castanys, d’aquella piga
a la barba i d’aquella barba de cinc dies que tan li agradava. Els llavis eren
el somni de la Zoe i experimentar-los, per ella, havia estat com l’esclat de
focs artificials una nit de sant Joan. El primer cop que el veié fou al bar on
ella treballava. Al bar que s’anava dirigint mentrestant anava caminant per
aquella Barcelona entre cabòries...
Com cada dia, es posà
els auriculars a les orelles i encengué l’iPod, començant per l’àlbum
“Lax’n’busto”. La Zoe vivia al ritme de la ciutat. Barcelona se li feia gran,
de la mateixa manera que la vida també li anava gran. La solitud la deixava
fora de joc i ja no sabia que fer per trobar aquella emoció, aquelles ganes de
viures. No sabia cap a on anar, no sabia què li demanava el cor. Si ho sabés,
li hagués fet cas i probablement seria feliç. Però no sabia quin camí prendre
i, per això, s’havia quedat allí, on era. Aquesta decisió, la de quedar-se allí
on havia viscut tota aquella història, no feia que allargar els dies de la jove
noia. Tot i la seva jove edat, tot i els seus vint-i-vuit anys, els dies se li
feien feixucs. Mentrestant caminava pel carrer d’Aragó, anava observant tots
aquells individus amb qui topava. També les parelles i encara s’ofuscava més. Després
d’haver-li demanat tants cops que tornés, un dia decidí començar a enyorar-lo
en soledat.
Recordava aquella
primera cita. Era un diumenge de juny i feia una calor atordidora. La Zoe, la
tarda anterior, va anar a comprar-se un vestit de flors amb uns tons molt suaus
però molt alegres. La veritat és que li quedava esplèndid. Es va pintar una
mica els ulls, les galtes rosades i els llavis amb un to rosa molt suau. Estava
resplendent. Llavors, tenia vint-i-quatre anys acabats de fer. Va sortir de
casa amb una il·lusió i un nerviosisme propis d’aquell primer trobament. Havia
quedat amb en Gregori al bar que hi havia al principi del moll de la fusta.
Després de debatre sobre el lloc de la trobada per missatges de mòbil, van
acordar que aquest era un bon lloc per l’època.
Els carrers estaven
inundats de gent que anaven en totes direccions. Uns anaven equipats amb tots
els estris per anar a la platja i, d’altres, es dirigien cap al Maremàgnum. Hi
havia un ambient molt maco. La Zoe es movia com un peix a l’aigua entre tants
nens, tants enamorats i tanta felicitat. La gent que no volia passar l’estiu a
la ciutat ja havien marxat de vacances a altres indrets i, la que venia
expressament, omplia la ciutat de somriures, d’activitat i de festa. La Zoe,
radiant, arribà al pas de vianants que portava al lloc acordat i abocà la
mirada sobre aquelles taules. Efectivament, hi era. En Gregori ja l’esperava.
No només l’esperava ell.
Vingueren uns anys intensos, apassionats i immensament feliços.
Els matins dels dilluns
eren feliços; en Gregori baixava a la fleca de baix de casa a buscar-li un
croissant de xocolata, per què el primer dia de la setmana i, sovint, el més
dur no comencés d’una manera tan feixuga. Els dinars eren un joc de rialles amb
culleres que duien sopa i feien giragonses a l’aire, imaginant-se que eren
motos o camions per arribar a la boca de la Zoe. Els sopars eren davant la
televisió i sempre els acabaven amb els postres. Els millors postres que poden
existir. Els divendres a la tarda passaven com instants fugaços passejant pels
carrers de Barcelona. Els dissabtes a la nit acostumaven a anar a un ball de
rumba i, les d’estiu, s’acabaven a la Barceloneta. Els diumenges anaven al
poble de la Zoe. Tot i que des de que havia marxat a estudiar ja no havia
tornat a viure a casa, des de que tenia algú amb qui anar, es trobava sovint
amb la família. Els sant Jordi prenien un sentit especial. En Gregori la Zoe es
perdien tot el dia per la rambla barcelonina. Ell amb una bossa plena dels
llibres i ella, amb la seva estimada i eterna rosa.
Fins i tot, una setmana
d’estiu, es van agafar festa i van llogar una caravana... quina aventura!
Anaven voltant pobles i poblets, muntanyes i valls. Jugaren com nens en rierols
i van fer l’amor a cales on Déu va perdre l’espardenya. Les carns joves i
brunes s’embrutaven de sorra però no passava res. La lluna els acompanyava
durant el bany i després els ajudava a dormir. El sol els despertava i el goig
de tenir-se l’un a l’altre els invitava a començar un dia nou, intentant que fos
sempre millor que l’anterior.
Quan la Zoe tornà a la
realitat ja estava davant del bar on treballava, però quan anà a creuar el pas
de vianants mirant en Sebastien que la saludava des del darrere de la vidriera,
una moto passada de voltes l’atropellà i el seu cos volà pels aires caient tres
metres més enllà. La Zoe restà immòbil i el seu company sortí corrents a
buscar-la.
ii
És impressionant el que podem arribar a tenir al nostre davant... i no
veure-ho. I no valorar-ho. Poder-ho tocar i, tot i això, no fer-ho. Quin mar...
Déu n’hi do! I quin sol que fa... Notava un altre cop les pedres d’aquella
petita platja només coneguda per nosaltres, només uns quants veïns del poble.
Era una platja no massa gran i l’ambient era molt familiar. S’hi accedia per un
pont construït feia una pila d’anys... no sé quants, però un munt i, per sobre
d’aquest pont, hi ha la via del tren. Encara puc recordar la sensació d’estar
estirada sobre les pedres i notar la vibració de les vies en passar un Euromed.
No tenia ni un any quan els meus pares m’hi van portar. La meva mare no es
banyava mai... el complex dels quilos de més guanyats per l’embaràs van fer que
no la veiés entrar mai a l’aigua. El meu pare sí. Ell marxava mar endins a
buscar pops i marisc... que ens menjàvem a l’hora de dinar. I que bons que
estaven!
Vaig anar creixent. Primer hi anava amb els meus pares però, ja que la meva
mare no s’hi banyava, després hi anàvem el meu pare, la meva àvia i jo. Uns
anys després, els meus pares van ampliar la família i això va fer que la meva
mare tornés a trepitjar la platja. Tots quatre, els meus pares, la meva germana
i jo hi anàvem a passar estones. La meva germana es remullava, jo m’hi tirava i
el meu pare desapareixia mar endins per caçar polps immensos. Quan la meva
germana va créixer, la meva mare tampoc venia però la meva àvia era fidel a les
quedades. Durant una pila d’anys, mentrestant el meu pare buscava per les
roques, la meva àvia caçava crancs a la costa i jo i la meva germana fèiem
castells de sorra i diverses postures i jocs dins l’aigua. Fos de bon matí o a
la tarda, hi passàvem moltes hores...
Els dinars dels diumenges de l’estiu eren una altra cosa. Quan arribàvem a
la caseta després de tot un matí en remull, la paella ja es coïa i els
musclos ja eren a sobre la taula. Les nétes ens dutxàvem i ens posàvem aquella
roba aprofitada per totes les generacions de la nostra família. Aquella que era
tan fresqueta i l’olor de la qual era característica només d’aquestes peces.
Llavors, ens asseiem a la taula i tota la família, que crec que vorejàvem els
vint, començàvem a endrapar com veritables animals de granja.
El millor però, per mi, eren les migdiades de després. Potser ens aixecàvem
de la taula a les cinc de la tarda... però mai era tard per estirar-nos una
estona al llit. Totes les nétes juntes, o amb els pares, o amb els avis... Era
un moment molt tendre. Semblava que si ens teníem a nosaltres, res no podia
anar malament. Res podria interrompre aquells moments de felicitat, de goig
familiar i de tranquil·litat...
Potser ara, em negaria rotundament a viure un altre moment com aquest. Bé,
més que res perquè aquests moments, guardats dintre la meva ànima i dintre el
meu cap, són impossibles de repetir. Quan l’àvia ens va deixar aquell juliol,
l’estiu ja no va tindre la mateixa essència. I, poc a poc, alguns dels nostres
han començat a fallar, fins que la que vaig fallar a la meva família vaig ser
jo.
El primer any de carrera, tot i viure a Barcelona, vaig necessitar marxar
tot l’estiu amb la meva família tal i com ho havia fet fins al moment. L’estiu
era la salvació a tot aquell mal de cap viscut durant l’hivern... El fet
d’haver de marxar a Barcelona a estudiar i deixar tot aquell ambient al
darrera, per només mirar cap endavant, se m’havia fet molt difícil. La sensació
de l’aigua neta i pura, el sol escalfant-me la pell i aquell vent característic
de primera hora del matí era el meu desig més anhelat. Era per això que, sempre
que podia, necessitava marxar al poble.
Els anys, però, anaren passant i el meu avi també ens deixà. Fou a tercer
de carrera i jo vivia una de les temporades més estressants de la meva vida.
Els exàmens i els treballs em prenien tot el temps del món. Jo vivia un autèntic
turment per aquell barri barceloní... Ja no mirava per la meva salut ni pel meu
temps ni per la meva vida. Només intentava donar tot allò que estava a les
meves i mans i, també, el que no hi estava, per no haver de pagar més matrícula
a l’any següent. Reunir els diners per continuar els estudis era una autèntica
peripècia. I, com més assignatures aprovés a la primera, menys hauria de
continuar amb aquesta situació...
Però el cas és que, quan morí el meu avi als inicis d’estiu d’aquell any,
tota la familiaritat es trencà i començaren les disputes familiars per una
herència.
El meu oncle, el fill més gran,
era molt honest i no havia posat cap objecció a l’herència mal aclarida que
havia deixat el meu avi. La meva mare, la mitjana, tot i que no li semblava bé
la repartició de l’herència havia callat. Però la més petita, la meva tieta, va
començar a crear un ambient tibant que arribà allí on només podia arribar: la
separació familiar.
Els judicis duraren anys i jo em
vaig negar totalment a xafar el poble per no trobar-me ningú. Després d’anar
insistentment per declarar vaig decidir que no volia. Que res de tot allò
m’importava. Jo no volia embogir d’aquella manera. Fins i tot em van defraudar
els meus pares. Estigué molts dies sense parlar-los-hi i, tot i que després vam
reprendre el contacte, poca cosa més. Ni dinars familiars, ni visites
esporàdiques. Em vaig instal·lar a un pis de Barcelona i amb les amigues de la
facultat me’n vaig sortir. La pena no fugia de mi. La tristor em treia moltes
hores de son però, un dia, el dia que em vaig enamorar, tot canvià. Barcelona
va prendre un altre color i del poble només m’interessava una cosa: la meva
germana. La relació que sempre vàrem tindre malgrat la distància, malgrat les
baralles i malgrat les cases i els diners que amb tant esforç varen aconseguir
els meus avis i amb tanta poca vergonya s’intentaven apoderar la meva família.
iii
Quan la Zoe obrí els
ulls, no sabia on es trobava. Estava a
la unitat de cures intensives de l’hospital i el metge quan veié que s’havia
despertat, corregué cap a ella. La Zoe es trobava totalment descol·locada però
el metge li oferí un somriure per donar-li la benvinguda al món un altre cop. Havia
estat gairebé tres dies en estat de coma. Era bastant probable que no recordés
que l’havien atropellat però, aquesta, era la seqüela menys important que
podria tindre. El metge, immediatament,
cridà als altres professionals i també a la Noa, la germana de la Zoe, que
estava a la sala esperant.
La Zoe no entenia res.
Veia les corredisses dels metges i notà una sensació estranya. Com si no es
podés moure. El seu cos no li responia com sempre. Llavors, la Noa, la germana
de la Zoe es presentà davant la porta d’entrada de l’habitació.
-Noa!! Què ha passat?
Què hi faig jo aquí? I tu? Què hi fas tu aquí? Explica-meu!! Corre!!!
La Noa corregué cap a
ella i l’abraçà. L’abraçà tantes vegades com totes dues ho havien somiat. Tot i
no perdre el contacte, feia gairebé dos anys que no es veien... i, totes dues,
havien anhelat amb ànsia aquest moment. Però, això sí, sense donar cap pas per
fer-lo. La Noa la intentà tranquil·litzar dient-li que els metges arribarien
d’un moment a un altre i li dirien com estava i, també, que estava allí per un
aparatós accident; un atropellament de cotxe. Totes dues s’abraçaren amb força
i la Zoe, tot i no estar conscienciada de tot allò que havia passat, se sentí
confortada. Se sentí bé.
Pocs minuts després, els
metges a l’habitació de la UCI on estava la Zoe. Li explicaren que tenia dos
vèrtebres de la columna vertebral trencades i era molt probable que es quedés
paralítica per sempre. Aquelles paraules destrossaren l’ànima de la Noa i la
Zoe es quedà tan gelada que encara es mogué menys. Aquella notícia la portava
al súmmum de la desesperació. El món de la Zoe es tornà blanc i l’única imatge
que li vingué a la ment fou ella asseguda a una cadira de rodes.
Passaren dos dies a
l’hospital, entre plors i entre lamentacions. Els dies eren clars però les
vides d’aquelles joves eren les més fosques. Parlaven molt poc. La Noa sortia a
fora de l’hospital bastant sovint perquè no li agradava plorar al costat de la
seva germana, la qual, tot i ser ella la que probablement no es podria aixecar
mai més ni tornar a caminar, estava molt serena. Per la seva ment passaren
moltes conclusions i afirmacions que es feia per intentar alleugerir la
situació i decidí guardar-ne una. Feia molt temps que era infeliç, la Zoe!
Llavors, aquest fet, realment, canviava tant les coses? Les canviava en el
sentit del seu ritme de vida... però el ritme que portava, realment li
agradava? Feia molt temps que no aixecava el cap i, potser per això, realment
es mereixia el que estava vivint.
Els fets, però, es
precipitaven i la notícia no arribà sola. El tercer matí que portaven a
l’hospital, després que la Noa anés a fer una passejada pel carrer decidí
entrar en aquella blanca i pàl·lida habitació per intentar alleugerir la
desgràcia de la seva germana; li duia una solució. Si més no, una proposta.
Tot i que la Zoe no ho
sabia, les disputes familiars per l’herència dels avis feia uns mesos que
s’havien acabat. Per sorpresa, aquells que demanaven més foren els que menys s’escarrassaren
en buscar advocat competents i, per això, també foren els que menys
aconseguiren. La Noa, en canvi, que arribà a la mateixa conclusió que la Zoe
sobre la falsedat de tota aquella família, parlà amb una amiga de la facultat
que havia estudiat dret. Per la seva sort, era una gran promesa, i aquell cas
també li anava bé per entrar dins d’aquest món i agafar experiència. Fou així
com, encara no sabent com, la germana de la Zoe es quedà amb una part important
del patrimoni: una casa a la platja i tot el llegat econòmic.
-La casa de la platja?
Això m’ho dius de veritat, Noa?
La Noa, que en cap
moment havia sentit una veritable ràbia envers la seva germana, se sentia la
persona més petita del món envers aquella fortitud i serenitat que mostrava la
Zoe i, fou per això, que li féu aquella proposta que pensà aquell matí mateix. La
Noa li explicà fil per randa tot allò que havia pensat.
La germana de la Zoe
feia uns anys que vivia amb la seva parella a una casa que li havien deixat a
ell. No necessitaven res més. No tenien fills i, realment, una altra casa era
més una despesa inútil que pas una alegria. Les escriptures a estaven al seu
nom però, si la Zoe es feia càrrec d’aquestes despeses, podria anar a viure
allí tranquil·lament. La Noa no hi posaria cap objecció, tot just al contrari.
Tot fos per tenir-la prop i recuperar tot aquell temps perdut... A més, la vida
a Barcelona era força més cara que pas al poble i, potser, li resultaria més
barata. La Noa la podria cuidar i la Zoe no estaria sola. La primera resposta
de la Zoe, òbviament, fou la negativa. Però poc a poc, se n’adonà de la seva
contínua negativitat i, poc a poc, anà veient que allò hauria de canviar.
Potser calia un canvi de mentalitat, un canvi a la seva vida. Viure sobre una
cadira de rodes, sobretot al principi, no podia ser fàcil i, fou per això, que
deixà anar un costós “d’acord”. Tot anava molt ràpid i la Zoe, que tan sola
s’havia trobat i que havia viscut els mesos més llargs i negres de la seva
vida, no podria arribar-se a imaginar que un accident com aquell, li tornés una
mena d’esperança que s’entreveia entre la foscor... Paralítica però feliç.
Paralítica i al poble i, a més a més, amb algú de la meva família.
La Zoe, després d’estar
tres setmanes a l’hospital, començà la rehabilitació. Els metges no ho havien
donat tot per perdut. Cada cop, els avenços mèdics, donaven més esperances a
aquells que gairebé les havien perdut totes. La injecció de cèl·lules mare
havia estat un dels avenços més importants de l’any i, tot i que estava
pràcticament en fase de proves, preguntaren a la Zoe si es volia arriscar a
guanyar alguna cosa. Perdre, realment, no podia perdre res.
Mentrestant, la germana
de la Zoe, la Noa, començà a fer tràmits perquè aquella caseta de la platja
abandonada de feia temps, podés ser una llar per a la seva germana. Això sí,
elegint tota la decoració i els canvis a la nova “propietària”. Durant aquells
mesos tingué temps també, de deixar el pis de Barcelona i també la feina. Els
seus companys i els seus propietaris ho havien celebrat. En el fons, tot i no
saber si la tornarien a veure mai més, sabien que era el millor per la Zoe.
Necessitava un canvi d’aires o, més bé, una nova vida.
Fou en qüestió de mesos
que la Zoe tornés a trepitjar la platja; primer, amb cadira de rodes i després,
per sorpresa de tots els professionals, amb els seus propis peus. Costà molt de
temps! Però la Zoe, arriscada a guanyar tot el que podia guanyar i sense por a
perdre res, es sotmeté al tractament amb cèl·lules mare ingerides a la medul·la
per provar sort i tornar a posar els peus al terra. La rehabilitació constant
i, sovint, força dura, li donà la oportunitat de tornar-se a posar dreta. Allò
fou com una salvació i una mostra de que tot allò que es desitja amb força, es
pot tenir. Així doncs, la Zoe recuperaria aquelles ganes de viure?
La Zoe continuà la seva
vida al seu poble natal, concretament, a un quilòmetre de la platja on havia
crescut. Es veia pràcticament cada dia amb la seva germana i, també, amb la
família que crearen. La Noa, un any després del fatídic accident, havia estat
mare. La Zoe, no es casà mai. Donava amor a aquell gos de raça “llaurador” que havia
adoptat durant aquells mesos que s’havia de moure amb cadira de rodes. Les
seves vides continuaren plenes de goig i de color entre aquells pins vora el
mar que de petita tan havia anhelat. La seva vida continuà a ritme d’un cavall
que camina per una sendera plana, però ella, no demanà mai més res que allò que
la vida li havia decidit donar. Els seus peus es tornaren a endinsar dins la
mar. Els seus peus van tenir la oportunitat de tornar a trepitjar les pedres
d’aquella platja. La Zoe, sentí, que pel poc temps que tenim, calia llençar-nos
a nadar tot i no saber fins on podem arribar.
iv
L’aigua freda de primera
hora del matí... com m’agradava. La mar llisa i transparent. Els més matinadors
o ja anaven amb barca, o amb caiac, o llegien sota el para-sol, o simplement es
banyaven. M’agradava anar a les nou del matí per trobar aquest ambient serè i
familiar. Primer m’asseia una estona fora a la platja per prendre una mica el
sol. Així, agafava calor i entrava amb més ganes dintre de l’aigua. Quan ja
començava a notar la calor no m’ho pensava dues vegades i deixava enrere totes
les pertinences per agafar embranzida i llençar-me de cap a l’aigua... I quina
joiosa sensació! L’aigua freda després de la calor. El canvi, l’alleugeriment. Primer
nedava una mica cap a dintre... però quan arribava a les roques, se’n tornava. Des
de petita sempre m’havien fet pànic. Era una de les coses que més greu em
sabia... no poder seguir la tradició del pare i anar a les roques a fer marisc...
amb el que li agradava! M’estava dintre l’aigua en aquell raconet predilecte
on, tot i que es despistés, no podria trepitjar cap roca. Llavors contemplava.
Els nens, els que arribaven, els que marxaven, els trens, els guardacostes, les
barques, els núvols, el sol, la vida... M’agradava. Em sentia lliure i això era
el que més m’alegrava. Poder valdre’s per mi mateixa havia estat una gran il·lusió
complerta. Fins i tot, m’acostumava a preguntar el perquè. M’havien passat
moltes coses, totes amb una importància rellevant per la meva vida i encara no
havia entès el perquè. L’accident, la nova vida, la nova casa... La
familiaritat que em pensava haver perdut per sempre més. Bé, em sentia a gust
i, realment, era el que més m’ importava. Dir que per fi, tornava a ser feliç i
tornava a tindre il·lusió de tirar endavant.
Després d’aquesta
estona, quan es feien les onze i la platja ja començava a estar de gom a gom,
plegava la paradeta i me’n anava. Col·locava totes les coses dins la bossa,
plegava el para-sol i emprenia el camí cap al cotxe, amb la dificultat que
suposa caminar amb xancletes per aquell pedregam... Col·locava totes les coses
dins del Jeep i cap a casa!
Fins aquell diumenge. Aquell diumenge que, sobre les onze
del matí, un tren es desvià i sortí de la via. Concretament al punt de la
platja de la Zoe. Concretament, el tren caigué a la sortida del pont que havia
de creuar per agafar el camí. Concretament en aquell instant i en aquell
indret, la Zoe marxà. Marxà per no tornar. I deixà coses. Deixà la vida? Deixà
sofriment? Deixà esperança? O, què deixa?
